Tots hem escoltat que avans, i en el moment que s'anava a començar un encontre ... es resava una pregaria (tots, l'arbitre i els dos equips ... formats en mig de la pista). Donçs be, la fotografia que veieu, ja no resavem ... però si ... saludàvem amb una "inclinaciò reverencial" al públic.
El que succeia era que cadasqú ens aplicàvem el reglament al nostre "gust i ganes".
Mentre uns eren "exactes" (veieu sinò a l'arbitre i a l'amic J. Pera), altres, (J. Porcar i F. Mora a.c.s) no mès els i mancaba una genuflexiò ... o a l'E. Margall i a mi mateix a punt de cantar "el baile de los pajaritos". I es que la veritat, era del tot irrisori aquell gest per saludar.
Més endevant es convertir en un simple aixecar el braç i saludar... i fins l'actualitat.... que no es fa res més que saludar-se els dos equips, que trobo molt més en linea del temps actual.
Si mès no, he de dir que tot això formaba part del ritual manat per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes (així s'anomenaba aquella cartera en els anys 60), José Antonio Elola-Olaso la va comandar desde 1956 fins 1967
No hay comentarios:
Publicar un comentario