1969-1970 tercera temporada meva lluitant i gaudint per els colors de la UDR. Pineda.
Oblidat ja l’affaire amb el que tancàrem la temporada passada (aquella treta de la màniga de la Federació en obligar-nos en jugar la final d’ascens a lliga de LA Primera Divisió en lloc cobert), comencem curs amb importants canvis en l’entitat.
El principal és que hem de jugar en lloc cobert. No tenim pavelló, però si una carismàtica “pista” que ens cedeix l’empresa Tallers Comas en una de les seves naus. La Junta de llavors l’acondicio-na per tal de que quedes acceptada com a “Pista de joc coberta”. Mides reglamentàries però poc espai per els nostres seguidors. No va esser motiu aquest, per no veure’ns envoltats per ells cada jornada de partit i fins i tot en els entrenaments
En el capítol de canvis en l’equip, el més important (per a mi), va ésser la baixa de Quico Martínez, el nostre entrenador. Una persona que ens coneixia perfectament y sabia com treura-nos el “suc” i aportar una unió molt interessant amb les seves magistrals idees. Proba d’això que dic, es la extraordinària campanya anterior amb totes les fases d’ascens. Dissortadament traspassat farà uns anys. Baixes també són els amics Velasco, Dolç i Ramón Fusté. Per contra rebem a Jordi Parra en las tasques d’entrenador i a Massaguer, Diaz (de Blanes) i Llobet com a nous integrants de l’equip.
En el nostre grup del “Trofeo Gonzalo Aguirre” Grup B, ens toca enfrontar-nos per si no teníem prou rivalitat amb els clàssics Manresa’s i Mollet, ni més ni menys que amb el veí de localitat, el CB. Calella.
La premsa de l’època, amb un títol prou significatiu (EL DOMINGO SE ROMPE EL FUEGO EN SEGUNDA), comentava el següent del nostre equip “...Le sigue muy de cerca el Pineda, con los mismos jugadores que estuvieron en un tris de ascender a Primera en la tan cacareada promoción con el San José Irpen. De los que destacan Heras y Dávila II. En contra suyo tienen tienen la baja de su antiguo entrenador “Quico” Martínez, quien, por el tiempo que figuraba en la plantilla, conocia como nadie a sus pupilos....”
Oblidat ja l’affaire amb el que tancàrem la temporada passada (aquella treta de la màniga de la Federació en obligar-nos en jugar la final d’ascens a lliga de LA Primera Divisió en lloc cobert), comencem curs amb importants canvis en l’entitat.
El principal és que hem de jugar en lloc cobert. No tenim pavelló, però si una carismàtica “pista” que ens cedeix l’empresa Tallers Comas en una de les seves naus. La Junta de llavors l’acondicio-na per tal de que quedes acceptada com a “Pista de joc coberta”. Mides reglamentàries però poc espai per els nostres seguidors. No va esser motiu aquest, per no veure’ns envoltats per ells cada jornada de partit i fins i tot en els entrenaments
En el capítol de canvis en l’equip, el més important (per a mi), va ésser la baixa de Quico Martínez, el nostre entrenador. Una persona que ens coneixia perfectament y sabia com treura-nos el “suc” i aportar una unió molt interessant amb les seves magistrals idees. Proba d’això que dic, es la extraordinària campanya anterior amb totes les fases d’ascens. Dissortadament traspassat farà uns anys. Baixes també són els amics Velasco, Dolç i Ramón Fusté. Per contra rebem a Jordi Parra en las tasques d’entrenador i a Massaguer, Diaz (de Blanes) i Llobet com a nous integrants de l’equip.
En el nostre grup del “Trofeo Gonzalo Aguirre” Grup B, ens toca enfrontar-nos per si no teníem prou rivalitat amb els clàssics Manresa’s i Mollet, ni més ni menys que amb el veí de localitat, el CB. Calella.
La premsa de l’època, amb un títol prou significatiu (EL DOMINGO SE ROMPE EL FUEGO EN SEGUNDA), comentava el següent del nostre equip “...Le sigue muy de cerca el Pineda, con los mismos jugadores que estuvieron en un tris de ascender a Primera en la tan cacareada promoción con el San José Irpen. De los que destacan Heras y Dávila II. En contra suyo tienen tienen la baja de su antiguo entrenador “Quico” Martínez, quien, por el tiempo que figuraba en la plantilla, conocia como nadie a sus pupilos....”
