...remember when? (Joan Dávila Forn - 32 anys d'esport actiu)

JOAQUIM ONNA I GARRIGA (QUIM)

2011-12-29T18:48:00.000+01:00

Hi ha persones que amb la seva manera de fer lesfeines que se li encomanen, saben donar-li el just sentit i valor que han detenir. Penso que així ha estat la forma en que en Quim Onna i Garriga les hadesenvolupat al llarg de la seva vida i en escreix.

Dilluns 26 de desembre del 2011 , en Quim ens deixavaamb un rastre darrera d’ell com una cuad’estel, que, en molts indrets delnostre poble perduraran per sempre.

Coneixia a Quim ja des de l’escola com alumnes (lanostre estimada Escoles Fonlladosa), a la que ell passar el darrer tram de la sevavida laboral, no tant sols destacant ambla seva pulcritud i bon fer, sinó també formant part del ideari educacional delcentre. Ell va ésser l’ànima i centre d’ajuda de tants i tants alumnes quecoincidiren en el centre, durant més d’una desena de cursos escolars. En Quim vaésser el “sol·lucionador” de mil problemes que més d’un noi o noia s’els vapresentar. Ara tota aquesta munió d’alumnes i ex-alumnes ploren la seva absència.

En Quim va ésser, també, un d’aquells personatgesclaus i imprescindibles en el nostre bàsquet de Malgrat. Trampolí en tots els afers federatius, creant-seun lloc dins de la mateixa organització federativa. Fitxes, noves normes, revisionsmèdiques, material, documentació, interlocutor vàlid entre clubs, màximexponent de la creació dels torneigs internacionals .... és a dir ... unveritable “factotum”.

Li he d’agrair, en nom meu i d’aquell grup de noiesque allà per el 1979, quant decidirem posar d’una vegada per totes, les pedresde consolidació definitiva del bàsquet femení a Malgrat de Mar, el seu valuósrecolzament. Tinguérem una oposició a l’ombra de varis membres de les juntes d’aquellsanys. En Quim sempre ens va fer costat i lluitar per nosaltres quant lesdecisions ens anaven en contra. Els fruits d’aquell inici tenen més que comprovadala seva continuïtat, ja porten més de 32 anys sense interrupció de presènciadel basquet femení arreu de tot Catalunya. En Quim va participar en aquestaconsolidació d’una manera molt positiva. Graciés Quim en nom de totes les noiesi meva.

En el petit recull de fotografies constato la seva presènciade delegat , no tant sols en l’equip de nois, sinó també amb els veterans, lesnoies (com ja he dit) i ja des de ben aviat, quant fer un desplaçament (perexemple) a Olesa, era tot un aconteixement. I la del Centenari de l’EscolaFonlladosa, extreta del llibre que s’editar “Àlbum del centenari” (amb elpermís del centre).

Iper acabar deixaré escrit en aquest blocper en Quim ... “Quim ... visita el teuFacebook allà on estiguis, però primer posa’t còmode..... veuràs que el món, elteu món, està ple de joves, nois i noies, molt agraïts d’haver-te conegut i que noten iploren la teva absència. Nosaltres, elgrans, també ho fem. Fins sempre”

ALBERT GASULLA I ANGLA (a.c.s)

2011-12-09T13:54:00.005+01:00

Llegia en el Punt+Avui els comentaris de Julià i Danes, en els que fa una semblança del Sr. Albert Gasulla i Angla, traspasat dimarts dia 6, festivitat de Sant Nicolau Patró de Malgrat de Mar, poble en el que per raons basquistes el Sr. Gasulla (a.c.s) va estar molt vinculat
Recordaré aquell home de bàsquet que ens va dirigir uns quants entrenaments (mentre va durar l’absència de un altre carismàtic home de bàsquet en Quim Banet, gran admirador del Sr. Gasulla). Uns entrenaments fora del normal o dels clàssics que estàvem acostumats a fer. Uns entrenaments que es preuava mes l’actitud que la aptitud (aquesta vindria més tard, teníem encara molt per aprendre). Amb la seva forma particular, agressiva algú diria, però incisiva varem saber agafar unes orientacions que ens servirien de molt en els anys veniders.
El Sr. Gasulla va ésser el pare esportiu del meu bon amic Enric Margall i Tauler, també traspassat fa ja molts anys. Ell li donar el passaport a l’Enric, per l’estrellat al basquet de primera línea tant estatal com internacional. I seguir sent un pilar en la saga dels germans Margall, jugadors “nascuts” en el bàsquet del nostre poble Malgrat de Mar.
La revista Voz de Malgrat, que se editava a l’època, li dedicar una entrevista l'Octubre de 1964(retallada en forma de fotografia per aquest comentari en aquest bloc “el sot”. També en mesos anteriors i posteriors la mateixa revista fa glosa en comentaris sobre el Sr. Albert Gasulla i Angla. Aquest comentaris els podreu trobar si visiteu la pag. De l’Ajuntament de Malgrat de Mar en la secció “recerca d’arxiu”, allí anotant el nom “gasulla” i prement l’opció “cercar”, les disposareu.
Descansi en pau el Sr. Albert Gasulla i Angla

PONENT (Butlletí d'informació i opinió)

2011-10-07T17:35:00.005+02:00

El Butlletí d'informació i opinió de Pineda de mar també es fer ressò de l'aconteixement i amb escrit d'en Miquel Castillo, en deixa constància en el nº 227 de l'Octubre 2011

HOMENATGE ALS LLEGENDARIS DE LA UDR PINEDA

2011-09-18T22:49:00.001+02:00

Torno a trencar l’ordre cronològic d’aquest bloc ... Diumenge 11 de setembre Pavelló Francesc Buscató (Pineda de Mar). Hi érem convidats tots el jugadors que lluirem la samarreta vermella y blanca en varies dècades de la UDR. Pineda. L’organització va “tallar” fins 1971, temporada que s’aconsegueix l’ascens a la Lliga màxima de basquet ball de l’estat espanyol.
Per el que a mi respecta, destacar, amb emoció, l’absència de molta gent, uns més importants que altres en el meu record, com per exemple en Nando Heras i en Manel Coll, traspassats ara farà uns anys i també d’en Josep Fusté en Josep Maset i en Quico Ramón, amb ells es completaria aquella mítica fotografia al que molta gent la denomina “la foto dels 9” (declinaren l’invitació per assumptes personals).
Entre molts vaig veure cares de antigues formacions, l’Alabau, en Cadena ... Joan Velasco, en Paco Massaguer. D’altres que venien a saludar-nos i pot esser mai havíem tombat una salutació ... en Jaume Salvador, l’Antoni Casas ... també ens encaixàrem les mans amb en Joan Vilà (un altre dels mítics), i amb els Alba i Dolç. He de mencionar també al amic Caimel que, com sempre, molt vinculat al bàsquet pinedenc, m’ha facilitat un bon reportatge fotogràfic.
Ens va acompanyar, també com ex jugador de la UDR Pineda, en Francesc Buscató, que es desplaçar al acte després de la seva jornada de treball periodístic, com sempre rebut amb les exclamacions de l’efecte que tothom sentim per ell. Estava sentat al costat d’en Fabré gran.
I en el moment de recollir els obsequis que la Junta tenia preparat per cadascun de nosaltres, alguns o feren en les mans de familiars per estar traspassats, cas d’en J. Juli per el seu pare jugador, entrenador i membre de junta en Josep Mª Juli, Guillem Hernández en nom del seu pare Pablo Hernández i de la Lola i en Ferran Heras, esposa i fill d’en Nando Heras, estimat company ... si algú mes o va fer, demano esc uses per l’omissió al no conèixer a tota la família pinedenca.
Notes simpàtiques com la de Joan Alba en anar a buscar en mig del públic de la graderia als seus nets perquè anéssim amb ell a rebre l’obsequi, o de la Lola esposa d’en Nando Heras que també o va fer amb els seus nets, acompanyant als llegendaris de l’ascens dins de la pista.
La Junta va voler tancar aquest acte de lliurament de records amb la presència a dins de la pista d’aquell equip llegendari (es compleixen 40 anys del fet important de l’ascens) de tots els companys “llegendaris” de la fotografia “dels 9”, juntament amb en Jordi Parra, entrenador d’aquella temporada de 1970-71.
Una festa que malgrat a moltes absències, no per això no va estar carregada de emoció i alegria i en la que en cadascun que la fèiem petar de temps passats, mil anècdotes ens venien a la ment, i que va estar enriquida per el Sr. Enric Piquet President de la Fundació del Bàsquet Català.
Gràcies membres de la junta de la UDR Pineda (ara ja es UER Pineda de mar), gràcies companys i familiars que vàreu estar allà aquell diumenge i, com va dir en Jordi Parra en la seva al•locució dedicada a les noves generacions “serà molt bo que estimeu a aquest club i a l’esport del bàsquet de la mateixa forma que ho han fet tots aquest jugadors que han vestit la samarreta de la UDR. Pineda”

NOVA TEMPORADA EN PORTES - 1969-1970

2011-04-26T13:30:00.003+02:00

1969-1970 tercera temporada meva lluitant i gaudint per els colors de la UDR. Pineda.
Oblidat ja l’affaire amb el que tancàrem la temporada passada (aquella treta de la màniga de la Federació en obligar-nos en jugar la final d’ascens a lliga de LA Primera Divisió en lloc cobert), comencem curs amb importants canvis en l’entitat.
El principal és que hem de jugar en lloc cobert. No tenim pavelló, però si una carismàtica “pista” que ens cedeix l’empresa Tallers Comas en una de les seves naus. La Junta de llavors l’acondicio-na per tal de que quedes acceptada com a “Pista de joc coberta”. Mides reglamentàries però poc espai per els nostres seguidors. No va esser motiu aquest, per no veure’ns envoltats per ells cada jornada de partit i fins i tot en els entrenaments
En el capítol de canvis en l’equip, el més important (per a mi), va ésser la baixa de Quico Martínez, el nostre entrenador. Una persona que ens coneixia perfectament y sabia com treura-nos el “suc” i aportar una unió molt interessant amb les seves magistrals idees. Proba d’això que dic, es la extraordinària campanya anterior amb totes les fases d’ascens. Dissortadament traspassat farà uns anys. Baixes també són els amics Velasco, Dolç i Ramón Fusté. Per contra rebem a Jordi Parra en las tasques d’entrenador i a Massaguer, Diaz (de Blanes) i Llobet com a nous integrants de l’equip.
En el nostre grup del “Trofeo Gonzalo Aguirre” Grup B, ens toca enfrontar-nos per si no teníem prou rivalitat amb els clàssics Manresa’s i Mollet, ni més ni menys que amb el veí de localitat, el CB. Calella.
La premsa de l’època, amb un títol prou significatiu (EL DOMINGO SE ROMPE EL FUEGO EN SEGUNDA), comentava el següent del nostre equip “...Le sigue muy de cerca el Pineda, con los mismos jugadores que estuvieron en un tris de ascender a Primera en la tan cacareada promoción con el San José Irpen. De los que destacan Heras y Dávila II. En contra suyo tienen tienen la baja de su antiguo entrenador “Quico” Martínez, quien, por el tiempo que figuraba en la plantilla, conocia como nadie a sus pupilos....”

DECISIÓ INJUSTA DE LA FEDERACIO (1969)

2011-03-21T16:54:00.011+01:00

Desprès de aquella gran fase d’ascens a Valladolid (1968-69), i de la següent ronda que es celebrar a Saragossa (com anteriorment he explicat), lluitem per l'accés a 1ª Divisió a dos partits (anada i tornada).
Quedem aparellats amb el St. Josep Irpen Rovilux de Badalona ( en el que militava el meu amic i company de la SPR Malgrat, Joan Porcar, posteriorment ens retrobarem amb el CB. Calella). L’equip del Sant Josep també tenia com a referent en aquest any a Josep Maset un altre excel•lent basquista pinedenc)
La Federació s’”inventa” un norma “exagerada” i que fins i tot penso “partidista”, en la que tots els partits en aquella fase es tenien de fer en pavellons coberts. La UDR Pineda no en disposava, per tant la junta directiva de llavors, davant d’aquest fet dimiteix en bloc com a repulsa a la Federació per aquest tractament discriminatori.
Un article signat per el prestigiós periodista Justo Conde el 6 de maig de 1969 en aquell extint diarí esportiu “Dicen…” (i que recull l’extraordinari llibre de “El Bàsquet a Pineda 1940-47”, del que jo hem nodreixo de moltes dades), ja diu de “… Pues bien, esa decisión adptada por la Federación Española, de obligar al Pineda a disputar el partido que le correspondía jugar en su pista en otra cubierta, nos parece un absurdo mas de los muchas que esta temporada se han cometido bajo esa cómoda y elástica postura de interpretar los Reglamentos de la forma que mejor conviene…”

Ja feia un any que la junta estava en les tasques de gestionar l’edificació de un pavelló cobert, però no arribar a temps a aquella injusta i perqué no dir-ho "treta de sota la maniga", decisió federativa.
La “pista coberta” que ens soluciona l’afaire es … el vel.lodrom de Mataró. Un habitacle esportiu a l’aire lliure però que en el interior de pista tenien habilitat un espai cobert per actes esportius i socials. En la fotografia de l'esquerra, senyalat de blau, el "perimetre que ocupava aquella "carpa esportiva".
A Badalona el resultat fora de St. Josep 69 – UDR Pineda 57; i en el partit jugat “a casa” (¿?) UDR Pineda 68 – Sta. Josep 63. Resultat global 132-125 favorable al St. Josep.

Novament ens quedem a les portes de tant desitxada fita (aquesta vegada "por imperativo legal (?) de la Federación Española)

SARAGOSSA

2011-03-18T02:34:00.006+01:00

No acabàvem de pair les emocions de la fase a Valladolid, quant tornàrem a preparar la maleta per anar direcció a Saragossa.

Allà es unim amb els classificats de l’altre grup (S.F. Terrassa. Breogan de Lugo i Fiber Urcelay) que amb els classificats a Valladolid (RCD Espanyol, Aguilas de Bilbao i UDR Pineda), fem una lligueta prou interessant.

Tota la fase es juga en un pavelló apte per a manifestacions no tant sols esportives, sinó també socials. Aquest pavelló (enderrocat) ha estat millorat incorporant-hi una piscina. Era molt fred, moltíssim, estructures de ciment i sostres altíssims (i havien varis estrats). El seu nom era Polideportivo Salduba.

Ens vàrem instal•lar en un hotelet modest, però que en guardo molt bon record de les trapelleries que i varem fer. Una d’elles ... una nit, després de sopar i retirant-nos cap a les nostres habitacions, dos bons amics del bàsquet de Pineda, en Plaja i en Juanito Flores, que juntament amb el nostre ben recordat Jordi “Barengó”, traspassat ja, compartien habitació. En arribar a la seva la varen trobar “neta” dels tres llits!!!... la sorpresa fora majúscula. Els llits estaven en la terrassa de la seva cambra!! (misteriosament “algú” les havia traslladat allà perquè es ventilessin).

El RCD Español i el Aguilas de Bilbao pujen directament a 1ª. Dos excel•lents jugadors de ambdues formacions els recordo perfectament Manolito Flores i Pepe Laso. També un jugador que el podríem considerar com el Ian Kruminch de la sel.lecció rusa d’aquell moment, molt alt crec que rondaba els 2’15 mts, poc hàbil, però si arribava a agafar la pilota dintre l’ampolla... cistella segura; era en Fede Alonso, pertanyent al Aguilas de Bilbao. Malgrat la seva impresionant "estructura" era una persona molt afable i fins i tot diria, "amigable".

PABLO HERNÁNDEZ ONNA, (d.e.p)

2011-02-22T20:36:00.013+01:00

Còrrer 1950, es disputa el famós Torneig “Copa Hernan”. Entre els equips participants n’hi ha de la categoria de BIM, FJ Terrassa, B Carol, CC Pineda, La Floresta, CD Mataró, FJ Canet, JACE Calella, CB Júpiter, CB Pineda i el nostre CB Malgrat. En les eliminatòries el CB Malgrat arriba a la final i te com a contrincant al CB. Pineda. Es juga en camp neutral del JACE Calella (en principi havia d’esser la pista de la Plaça de les Arenes de Barcelona), decisió presa per la Federació. EL CB Malgrat guanya la prestigiosa Copa Hernan per un 31-26. En Pablo Hernández Onna va esser el principal artífex d’aquesta victòria (com diu la resenya de l’època signada per “Senior”)

Aquest proppassat 21 de febrer de 2011, Pablo Hernández Onna, ha lliurat el darrer encontre de la seva estada entre nosaltres i a anat a reunir-se amb una bona colla de companys que allà on es troven, de ben segur ja criden el seu nom en veure’l arribar. (d.e.p)

En Pablo (no m’acostumo a nomenar-lo “Pau”), va esser home polifacétic en múltiples disciplines de l’esport, per tant no les enumeraré, per no caure en l’oblit de quelcom. Jugador del CB Malgrat desde meitat de la década dels 40 fins la dels anys 50, membre de junta, President, dirigent federatiu, col.laborador, fomentador de l’esport, especialment del bàsquet, fútbol i handbol, i disposat en tot moment a donar l’empenta necessària per tal de que de l’esport se en pogués fer una bandera dintre de la societat de Malgrat.

En la seva estada amb el Club Bàsquet Malgrat, assolí, junt amb els altres companys d'equip, els titols de: 1946-47: Campions de III categoria Regional; 1947-48: Campions de III categoria Regional Preferent; 1948-49: Campions II categoria Regional B.

També va esser “fitxat” per la UDR Pineda en les temporades 1955 a 1958 en la categoria del Campionat de Catalunya de primera divisió. Coincideix en aquest equip amb el llançament a l’estrellat de excel.lents jugadors d’aquella localitat, especialment de un noiet que es deia Francesc "Nino" Buscató Durlan. En aquest Club es retroba amb dos malgratencs més, que la UDR Pineda fitxa per reforçar el joc pinedenc degut a la categoria que ocupen i amb els clubs que tenen de competir (Joventut, FC Barcelona, CE Laietà, UD Montgat… entre d’altres); ells son en Ramón Turró i l’Eusebi Vàzquez.

Deixo constància d’en Pablo Hernández Onna en aquest meu bloc de 32 anys de vida esportiva, amb aquest colage de fotografies d’ell. La de l'esquerra i del 1945 i en la pista de la tant recordada Fàbrica de l’Aigua amb aquella colla de malgratencs, alguns d’ells ja traspassats; a la dreta i a sota una formació de la UDR Pineda en la temporada 1956-57 i damunt d'aquesta en l’any 2003 rebé de mans de Pere Sust, Patró de la fundació del Bàsquet Catalá i Secretari General de l’esport de la Generalitat de l’época, una distinció com a integrant d’aquells grans basquistes que tingué la nostra Vila allà en els seus inicis pels anys 40’s. A l'altre costat d'en Pablo, un'altre pro-home del bàsquet malgratenc, Gaspar Aldea.

Descansi en pau Pablo Hernández Onna.

BONES FESTES!!!

2010-12-23T14:18:00.004+01:00

Per a tots els que seguiu aquest sencill blog de records d'una etapa esportiva meva, us desitjo tingueu unes festes extraordinàries i que el proper any que està a la porta, ens complagui encara mes ... i dir-vos que aneu en compte amb les "graxines" que despres quant tornen a la pista de joc, ho farem arrosegant les sabatilles (vaija com estem fent ja ara, no us penseu)
I la millor nadala que puc deixar en aquest blog, és la de l'originalitat del fill del company Joanitu Claramunt (Albert?) en "reconvertir" una instantània d'un sopar d'exjugadors del C.B. Calella, aquest estiu passat, transformant-la en nadala (gràcies Albert)
Bon Nadal per a tot-hom!!!

CELEBRACIONS - TORNADA DE VALLADOLID (1969)

2010-08-15T11:59:00.006+02:00

Retrobem de nou l'historia de aquests "primers" 32 anys de la meva vida esportiva. Segueixo estant amb aquella entitat que tant va marcar el meu anar i venir per el món del bàsquet, la Unió Deportiva Recreativa Pineda (ara és Esportiva, abans era Deportiva, coses de l'època en que es desarrollaren els fets del final de la dècada dels 60's.
Celebracions, i tant que en fèiem!!, bona mostra es aquesta fotografia (me la va trametre l'amic Barceló). Correspon al maig del 1969 y esta feta en el local de un restaurant dels millors de llevors,el Mèlies, que regentava un bon afeccionat al bàsquet el Sr. Asensio (e.p.d), el podem veure en mig de dos personatges de la vida basquista de Pineda, en Portet i en Flaquer, també dissortadament traspassats. Uns rostres exultants d'alegria (si ens fixem en el platet petit ja estàvem ben entrats els postres i amb la copa de cava a la mà, per tant en plena eufória). El Sr. Asensio ens convidar a jugadors i junta amb un excel.lent dinar pel motiu dels exits conquerits a Valladolid.
I es que el fet de Valladolid va eser molt "sonat". Després de la rebuda per els vilatans (ja n'he parlat unes entrades anteriors) ara era l'hora de estar entaulats i referir mil i una situació viscuda en aquelles fases.
Apart de nosaltres, jugadors, apareixen persones de junta ... Vernet, Nualart (al fons), el meu recordat amic Quim Calm (omplenant la copa), l'Estefanell ... I en primer plano, dos extraordinaris jugadors als que sempre he tingut en lloc especial en els meus records, en Josep Fusté i en Nando Heras (a.c.s), veritables motors en totes les nostres actuacions, a part de esser extraordinaris companys fora de la pista.

TROBADA DE EX-JUGADORS DEL C.B. CALELLA

2010-08-13T19:31:00.002+02:00

I després de les dues recents entrades en aquest bloc, de fets tan dolorosos com es la pèrdua de amics del món del bàsquet, permeteu-me posar la nota explosiva d’alegria encara que no segueixi la cronologia que jo havia volgut de bon principi, al sentar els motius d’explicar la meva vida esportiva.
I crec que val la pena fer un salt en l’ordre i situar-nos en aquest mes de juliol del 2010 proppassat, en el que un “enneguita-me’n” per part de un ex component del bàsquet Calella, l’amic Vicente en fer una trobada de companys ex jugadors de certa dècada que defensàrem els colors del CB Calella. Aquesta frisor d’en Vicente va ésser reafirmada per altres companys (Claramunt, Cardó “Met”, germans Valls, Ferrer). I ells posaren fil a l’agulla ... i, mare de Déu la festa que varen muntar.
I es que .... per alguns de nosaltres feia més de 35 anys que no ens retrobàvem cara a cara. Va esser una trobada de les mes xocants i emotives que he fet.
Els germans Valls cediren una de les sales del extraordinari hotel de Calella (de la costa), el Bernat II, a la qual li varen donar l’escalf adient amb panells en els que en Juanito Claramunt i en “Met” penjaren aquelles fotografies, retalls de diari i d’altres que prèviament en els dies anteriors i fent les tasques de coordinadors i comunicadors amb tants quants varen puguer, havien aconseguit recollir, (en Cardó encara tenia aquell xandall clàssic dels anys 70 i també el presentar en un panell estratègicament).
En Lluis Ferrer tingué la tasca de presentació tant del acte com de cadascú de nosaltres, la qual cosa va esser un encert perquè al anomenar el nom i aquest aixecar-se de la cadira, podies posar fil als arxius mig rovellats que tenies del personatge presentat però ... 35 anys enrere!!.
Després de donar bona conta del exquisit menú ofert per l’Hotel i arribant a la hora del postra amb cava, cafès i copetes, va venir la hora dels “recordatoris”. Una idea dels organitzadors fora la de que TOTS teníem d’explicar quelcom anècdota d’aquell temps. Va començar en Joan Vilà, el més veterà del grup i les va cloure l’Enric Valls. Les riatlles s’ajuntaven de una anècdota a la següent. Foren uns moments de distensió total a l’hora que mil i un noms ens venien a la memòria fruit de les situacions del que s’explicava.
Com no, recordàrem als companys traspassats, veritables absents a la trobada. També dir que s’han fet propòsits de continuïtat d’aquest retrobament. És molt encertat per part dels companys organitzadors.
La foto de família, apart de les tantes que es tiraren, es la que deixo en el bloc per constància de aquesta gran trobada d’amics amb un nexe comú ... el bàsquet i el C.B. Calella.
El meu agraïment a tots els companys assistents i als que per diversos motius no pogueren estar presents .... i especialment a vosaltres els organitzadors!!!

SEGUEIX EL DOL AL BASQUET MALGRATENC. EN JULI ALDEA I GARRIGA ENS HA DEIXAT

2010-08-13T12:48:00.009+02:00

No acabem de serenar-nos per l'abséncia de Quim Banet, quan de nou torna a copsar-nos la tristor. Tres dies més tard, Juli Aldea i Garriga també ens ha deixat, era l'onze d'agost del 2010.
El cognom Aldea va lligat, i en escreig, a l'história del bàsquet a Malgrat. Tota aquesta familia la podem considerar com cap i casal del nostre esport de la vila malgratenca.
En Juli va formar part d'aquesta história des de ben aviat, de jovenil, jugant allà a la pista del suro (tal com el veiem a la fotografia de l'esquerra).
La seva estada en el bàsquet català el fer participar en el bàsquet Arenys, per més tard, tornar a casa conquerint èxits en el Campionat de Catalunya (fotografia del mig junt a altres mítics del bàsquet malgratenc)
Detall curiós de la fotografia és que la pilota que podem veure ... és de cuir.
En 2003 se li concedí, en una festa homenatge celebrada a Ca la Cèlia de Malgrat, i juntament a una bona colla de ex-jugadors i ex-jugadores de la década dels anys 40, una distinció-recordatori d'aquest fet, que en Juli rebè de la mà del Secretari General de l'esport de la Generalitat i Patró de la fundació del Bàsquet Català, Sr. Pere Sust.
Delegat actiu per quantes accions federatives necesitar el nostre club de Malgrat en la seva estada profesional a Barcelona.
En Juli ens deixa de preséncia, peró no així per tantes i quantes vegades parlem de l'história del bàsquet malgratenc, ell junt amb aquella colla d'entusiastes estarà sempre en l'estadi que mereixen, a dalt de tot.

QUIM BANET I MATEU ... UN ENTRENADOR DE BÀSQUET AVANÇAT A LA SEVA ÈPOCA

2010-08-09T22:41:00.009+02:00

Dissortadament de nou torno a trencar la cronologia d'aquest bloc. Un nou traspàs en la nostra familia basquista malgratenca, la de Joaquim Banet i Mateu ... en Quim.
Uns quants amics de la meva generació de bàsquet, tots ells ex jugadors de bàsquet, tals com l’Eusebi, Antón, Jaume, Joan, Gaspar, Ramón, Juli, Narcís, Pere, Santi, i d’altres que no he pogut saludar, ens hem aplegat avui dilluns 9 d’agost per rebre la darrera instrucció del que fora, sens lloc a dubte, el millor entrenador dse bàsquet de totes les dècades dels seixanta als noranta en el nostre poble de Malgrat de Mar. Ell, des de el seu taüt encara avui, ha dirigit la darrera consigna … “mireu els peus del contrari i li guanyareu l’acció”
Ell fora en vida, en Joaquim Banet i Mateu, en “Quim”.
Josep Lluis Cortés, el famós jugador internacional del Orillo Verde, Joventud, Real Madrid i posteriorment segon entrenador del sel.leccionador nacional Antonio Diaz Miguel, va dir d’en Quim Banet (en motiu de una xerrada que oferir l’APPAA del col•legi Vedruna de Malgrat allà a principis dels 80’s), que “...el bàsquet malgratenc contava amb una persona dirigint tècnicament al club, amb una molt avançada idea del bàsquet...”, remarcant que hi havia pocs tècnics com ell tant a nivell català com espanyol.
Tenim la prova en tants quants jugadors dels que ell va ensinistrar en la tècnica del bàsquet, i que sortiren del bàsquet malgratenc, per anar a altres galàxies i en diversos clubs i competicions. Tot i que molts dels que continuaren amb els colors del CB. Malgrat, també van donar bona prova de la seva vàlua en les competicions en que lluitaren vestint els colors malgratencs.
Grans asesors que va tenir en el mòn del bàsquet foren el Sr. Albert Gasulla i en Francesc Buscató "Nino"
Un record de en “Quim”, com a mostra de la seva forma diferent de dirigir un entrenament podria ser aquesta; tot inaugurada la pista del pavelló de “el sot”(allà a principi dels 60’s), un dia ens presentem a l’entrenament i veiem a la pista dues siluetes “gegants” de fusta de mes de 2 mts. d’alt amb els braços aixecats (ens servien per assajar els llençaments a cistella de mitja distància i en suspensió i també per exercicis de botar, canvi de sentit fent un revers i entrar l’ampolla. Un altre de les novetats varen esser unes ulleres de sol.... sense vidres!!!... i en el seu lloc va col•locar-hi uns cartrons de mig ull a vaig de forma que al botar la pilota no la poguéssim controlar amb la vista; era un exercici de botar sense mirar. També, a els que érem pivots, ens va “regalar” un cinturó de pell ... amb cartutxeres a les que teníem que anar posant uns ploms de 10x10 cms... i anar saltant per tot just tocar el tauler, als pocs minuts teníem que augmentar la col•locació de mes ploms en les cartutxeres buides i seguir saltant a tocar el tauler (amb més pes, es clar), finalment i a la seva ordre havíem de descordar-nos el cinturó i fer uns grans salts fins tocar la cistella ... i tant que la tocàvem i la sobrepassàvem!!!. Un altre novetat varen esser pilotes medicinals.
Si ja se que tot això ara, està desfasat en el temps del ensinistrament del bàsquet, però ens hem de situar més de 40 anys enrere ...... va esser novetat total.
I en aquella època, un dels “entrenaments” (entre cometes), consistia en anar a veure per una TV en blanc i negre, al Real Madrid en les seves participacions europees (era l’únic que es retransmetia). En Quim aprofitava qualsevol jugada per al•lucinar-nos de com havien posat els peus, com havien “fintat”... de com posaven les mans.... l’estil de botar.... tots allà, al Bar Papì, sentats a terra si érem molts, però escoltant al nostre entrenador, en Quim Banet.
Des de aquest modest bloc vull recordar-te, amic Quim, en veu de tants i tants jugadors que han passat per les teves mans, tot dient que poques persones han viscut i estimat al bàsquet com tu o has fet, a la vegada agrair-te totes les teves ensenyances en la pràctica del bàsquet.
Quim ... ens retrobarem i tornarem a parlar de bàsquet ...

LES NOSTRES SIGNATURES A VALLADOLID (1969)

2010-03-27T16:01:00.008+01:00

Si, ja sè que algú pensarà "quina cursilada", peró permeteu que os digui ... que aquest banderí de l'epoca (fixeu-se en l'escut d'Espanya amb l'àliga negre i els signes de mal record), forma part de les coses que tinc en el meu bagul de temps passats.
Per les ciutats que anàvem, jo comprava un banderí. I el de Valladolid el tinc encara i signat per aquella colla de entusiastes basquistes que conquerírem una fita molt important per el bàsquet pinedenc, en aquella temporada de 1968-69. També hem ve de gust posar-lo en aquest bloc.
No recordo a qui pertanyen(i per inteligibles que són) un parells de "gargots" ... els deixo en blanc, pot eser mès endevant els recordi de quin company son.

RETORN TRIOMFAL DE VALLADOLID (1969)

2010-03-19T10:53:00.007+01:00

Seguint el fil del periple d'aquest bloc (molt particular que quedi clar), aquella temporada 1968-69 i després de quedar en segon lloc en la lliga de Segona Divisió del Gonzalo Aguirre (grup III), vàrem anar a fer les fases a Valladolid, que ja he parlar uns punts mès enrrera. Allà quedem classificats juntament amb l'Aguilas de Bilbao i el R.C.D Espanyol per "rematar" la gesta de pujar a Lliga Nacional, per les properes fases a celebrar tot seguit a Saragossa.
He de parlar del retorn cap a Pineda de Mar, un retorn d'alló mès feliç i exultant. Es clar, esportivament era una gesta. A Valladolid ens trobarem amb els millor equips de tota la geografia espanyola ... Estudiantes de Vigo, Dimar de València, Banesto de Madrid junt amb els avans dits Aguilas de Bilbao i RCD Espanyol de Barcelona ... nosaltres .. UDR. Pineda d'un poblet del Maresme de poc més de 5000 veins en aquell temps.
Recordo que les emisores de ràdio de Valladolid ens vàren fer entrevistes i quant volian saber de quin lloc de Barcelona èrem, no entenien que nosaltres no partenyiem a la gran ciutat de Barcelona, i si d'un poblet a uns 50 kms... no s'ho creien. Penseu que en aquell temps l'esport del bàsquet estava "centrat" en les ciutats i supossar que un poble petit com Pineda de Mar tinguès un equip d'aquella talla, era inimaginable per ells, nosaltres aprofitàvem per recordar als de la "ancha Castilla" que a Catalunya aquests fets eren normals i que cada poble tenia unes arrels basquistes de molta qualitat.
L'arrivada al nostre poble de Pineda va esser de película. Tot el poble es va llençar als carrers a esperar l'arrivada de l'autocar d'en Rovira, quasi va esser asaltat i no pugue arribar a la plaça de l'Ajuntament que estaba plena a vessar. Abraçades, encaixades, petons, crits, empentes ... de tot ... ens costar poder arribar a l'edifici de l'Ajuntament on vàrem ser felicitats per el consistori.
I ... es pujar al balcò ... i l'impressió en veure tantes i tantes persones que omplenàven la plaça i carrers del voltant, ens va impresionar. Crits, salutacions ... mare de Déu, semblavem herois. Fins i tot l'amic i gran seguidor Joan Flores, va escriure unes notes en forma de vers que comensàven aixi ..."A los que fuisteis a Valladolid...."
(Perdó) Que collonuts que sou gent de Pineda!!!

COSES DE LA PRENSA DE L'EPOCA (1969)

2010-03-16T13:29:00.007+01:00

He "agrupat" unes quantes cosetes en aquesta fotografia, que per a mi hem son simpàtiques i a l'hora una mica entranyables, veureu.
En la taula de participació d'equips a Lliga Nacional (així era com s'anomenava), podem veure ... A SIS EQUIPS CATALANS!! .. ni mès ni menys.
JOVENTUT NERVA, PICADERO DAMM. MATARÓ MOLFORT'S, SAN JOSÉ IRPEN, FC. BARCELONA i MANRESA KAN'S ... tot un luxe, que donava bona mostra del que era el nostre pais en questions basquistes.
I al pasar la vista per els noms del jugadors d'aquell temps (1969) puc recordar noms que hem toquen de molt a prop i que ès un orgull tenir com amics, un d'ells, dissortadament, ja traspasaat. Veig a l'Adrian en el Nautic de Tenerife; vaig jugar amb ell quant la meva estada a aquelles terres vestint els colors de la CB. DISA (en capitol anterior he deixat constància). l'Adrián va venir a jugar a Malgrat de Mar amb la S.P.R. Malgrat intentant trovar una millora de status que allà en terres canàries no tenia. Gràcies a les gestions d'en Gaspar Aldea, ell va dispossar de treball i allotjament. No es va "aclimatar" i a la temporada següent tornar a Sta. Cruz de Tenerife. Amb el San José Irpen veig als Maset de Pineda i Porcar del Malgrat, que puc dir d'ells que no siguin lloançes. I amb el Joventud Nerva (aquella era la firma que els patrocinava en aquella época), els dos bons germans Enric (a.c.s) i Narcis Margall, amb ells haviem coincidit, junt amb en Porcar, vestint la samarreta de la S.P.R. Malgrat, club dels nostres inicis en el món del bàsquet.
I tants d'altres que hem venen a la memória com a contricants en tants encontres en el Gonzalo Aguirre ... Julià, Monge, Badet, Colell, Franquesa ... Albanell ....
I si repaseu tots els noms, podreu comprobar la poca quantitat de "estrangers" que i havia ... Real Madrid, 3 - Picadero, 1 i Manresa, 1 (que jo recordi).
I fins i tot una travessa?? ... també sortiem en una de elles que el diari El Mundo Deportivo, feia cada setmana ... Stadium Casablanca - UDR Pineda. La forma de puntuar era tot "especial" (veieu sota dels equips que indiquen A, B, X o C), ... quin va esser el resultat en el nostre cas? .... donç .... A, si, caram ens guanyaren els de Saragossa!... en una entrada en aquest bloc explico en unes lineas i una foto sobre aquell encontre.
I la propaganda de la Federació respecta les sabatilles Keds?... mare de déu, si eren mes dolentes que el pebre!!!.
En fi... unes curiositats de ara fa.... mès de 40 anys!!

MORT D'EN RAMON GARRIGA I MARQUÈS

2010-03-14T19:24:00.017+01:00

De un nou traspàs m'he de referir, el d'en Ramón Garriga i Marquès a l'edat de 88 anys, que juntament amb un'altre extint Cinto Basart i Turnè, foren ells dos els que portaren i iniciaren del descobriren del bàsquet a la nostra vila a les acaballes del anys 30.

Important aquest adeu que es farà el proper dilluns 15 a les 4:30 de la tarda a l'esglèsia de Sant Nicolau del nostre poble, Malgrat de Mar.
Moltes facetes vàren ocupar a en Ramon des de aquelles dècades (com recorda Lluis Permanyer). No tant sols en l'ambit esportiu, redactor esportiu (les seves resenyes les signaba com SENIOR) fins a completar com redactor de La Vanguardia i de ABC o El Mundo Deportivo i intercalant com a corresponsal de TVE a Helsinki. Allà, en aquells paisos nórdics, estaba consideraba con una persona "no nórdica" amb gran coneixença de la seva societat.
Recordarem amb simpatía aquell gest que feia ell quant acababa la seva crónica i en el moment de dir "Desde Helsinki para Televisión Española ... Ramón Garriga i Marqués" ... moment en que, amb els dits de la mà, es tocava el lóbul de l'orella en un clar gest que significava una salutació per la seva i mare i amics malgratencs.
Va escriure, entre altres, el llibre de gran contingut sobre el perfil dels paisos nórdics "Desde el techo de Europa"
Ell va esser el que ens portar les primeres pilotes de cautxu, que desplaçaren a aquelles de cuir (com la que podeu observar en aquestes fotos en les que veiem, junt a ell a altres grans pioners del bàsquet malgratenc, alguns d'ells ja traspassats.
Descansi en pau en Ramon Garriga i Marquès.

UN RECORDATORI DEL QUE HE ESCRIT AQUI FINS ARA

2010-03-09T16:46:00.008+01:00

També farè un impas en els ordres cronológics (o aixi penso que ho son) i recordaré als nous visitants que aquest bloc és un recull de vivéncies en la meva etapa esportiva. A la fi serà un tomb per 32 anys per el món de l'esport, des de allà pel 1958, en que ja disposso de una fitxa federada, fins 1992 que decideixo dir "prou" en aquesta "primera estapa dins de l'esport" (no sabem hores d'ara que ens te reservat la divina providència).
Dir que en entrades anteriors, he parlat de la meva estada al SPR. Malgrat amb tota aquella colla d'amics, com en Josep Pera o els germans Margall, o la familia Aldea. Tambè he fet menció del meu pas per Sta. Cruz de Tenerife vestint els colors de la CB. DISA, amb una gent d'alló més recordada. Els V. Rojas (a.c.s), Pinto (a.c.s), Foronda (a.c.s)... Puertas...
I fa uns capítols, estic recordant la meva estada amb la gent de Pineda (mare de Dèu... i quina extraordinària gent, si senyor!!)... Nando Heras (a.c.s), Josep Fusté.. Maset ..Josep Mª Juli (a.c.s). Encara hem queden uns quants capitols a dir dels de la UDR.
Més tard aniré cap als de La Llopa (el CB. Calella).. despres amb el CB Lloret ... veterans de Malgrat... equip femeni de Malgrat.... escola Vedruna..... veurem que més trobaré.
Tot amb el desitg de deixar constància de noms, fets, jugadors ... en definitiva, les meves vivencies. Espero i desitjo que sapigueu, amics visitants d'aquest blog, disculpar les marres i errors que involuntariament faci o hagi fet, tot està dintre de la més bona voluntad.
Tornem-hi!!!

ELS EMPATS EREN VÀLIDS

2010-01-05T14:23:00.006+01:00

Curiosament podem dir que "en aquells temps" el Reglamento de Baloncesto tenia les seves singularitats. Per exemple, un encontre podia finalitzar amb un marcador igual per ambdós equips, es a dir ... empatats. No habia prórroga. Aixi constaba en el acta i aixi es puntuaba amb 1 punt per cada bàndol a la classificació general.
També he de dir que la linea de 6'25 no existía, per tant, totes les cistelles fora dels llançaments de tir lliure, puntuaben amb 2 punts, estés llençada la pilota d'on fore i de la distància que fore.
En aquesta especialitat vull recordar a un extraordinàri jugador, en Julià (C.N Sabadell, Manresa Kan's). Ell era el punt de mira del seu defensor, que el seguia a sol i ombra ja que tenia un tir de mitja distància d'alló mes perillos per encertat. En Julià quant veia que el seu defensor el tenia molt a prop, reculaba cap enderrera, cap el seu camp ... i des de allà tornava a encistellar; de nou el seu defensor i ell s'anaven allunant de l'area, i de nou en Julià donaba l'exibició del seu encert fore de on fora ... es a dir ... avorria al seu defensor!!. Gran jugador en Julià i excel.lent persona. Un d'aquells personatges que sempre recordaré, alt, prim, fibrós, estilista.
Per els afeccionats d'aquells temps, en aquestes cróniques publicades als diaris de llavors amb exemples de encontres acabats amb empat, podreu trovar noms "rellevants" de l'epoca en que estem comentant aquestes vivéncies (podeu clicar sobre la fotografia i aquesta s'ampliarà per una millor visió).

PAVELLÓ ACTUAL DE A CORUNYA (2009)

2010-01-04T19:12:00.005+01:00

I aquella "pilota tallada per la meitat", com os deia, era provisional. La raó, la ciutat de La Coruña en aquells temps volia eser seu de quelcom esdeveniment important en el món de l'esport i aconseguir de la Federación española de Baloncesto l'adjudicació d'unes fases de classificació per ascens a primera divisió nacional i de rebot, potenciar al bàsquet corunyes en imatge del seu màxim representant, El Bosco de La Coruña.
I ho aconseguiren, encara que l'instal.lació era una mica "singular".
Al darrera de les dues "parts de la pilota" (ara molt més modernes i identificables com a recinte esportiu), podeu veure la torre alta, singular, del camp de fútbol de Riazor de dita ciutat de A Coruña, que està al mateix costat del Pavelló.

UN DETALL DE 1967-1968

2010-01-04T18:11:00.009+01:00

El millor regal d'aquest Nadal de 2009 han estat una serie de fotografies enviades per un bon amic i company de joc en aquesta época que tant resalto i resaltaré, defensant els colors de la UDR. Pineda, hem refereixo a Josep Mª Barceló, "en Barsi". Són magnífiques, alhora que emotives (al menys per a mi).
En l'entrada en aquest bloc del 17 de maig del 2008 os parlava del "pavelló" de La Coruña que semblava més una pilota tallada per la meitad que altre cosa. Perqué os feu un idea del meu comentari, aqui os deixo una de les fotografies rebudes d'en Barsi (gràcies company). L'encontre correspon a aquella fase d'ascens a la primera categoria nacional, l'equip contrari era el Lanas Aragon de València (els guanyàrem per 70-66). Recordo aquell partit, difícil partit, per dues raons, l'arbitratge dels germans Vayaure (col.legi asturià), desacertats en tot moment i bastant parcials contra nostre, l'altre, en Nando Heras (a.c.s) no puguer estar en aquest partit, bloquejat a l'aeroport de Madrid per incleméncies del temps.
Mireu l'estructura metal.lica que donaba "forma " a dues meitats de una pilota com os deia.
Podem veura a la fotografia d'esquerra a dreta a Fabré (9), Maset (4), Paco Masaguer (15), Manel Coll saltant (17) i jo (13)

VALLADOLID - 1968/69

2009-09-10T16:24:00.004+02:00

La fase semi-final classificatòria a Valladolid va estar farcida d'emocions. La U.D.R Pineda quedar primera del grup. Amb les victories sobre equips com Aguilas de Bilbao (63-60), Dimar de València (63-39), Banesto de Madrid (70-66), perdem tan sols amb l'Espanyol de Barcelona (63-65) Y l'Estudiantes de Madrid (60-49). Juntament amb l'Espanyol (en el que i jugava en aquell moment Manolito Flores, que es passejava per Valladolid amb un espatarrant i voluptuòs abric de pell inmens!!. Posteriorment fitxaria per el FC. Barcelona y marcaria una epoca com jugador y com entrenador). Accedim a la fase final que es celebrarà a Saragossa tot seguit.
Estàvem hostatjats a l'Hotel Imperial, darrera la famosa Plaza Mayor de Valladolid, amb aquells porxos que ja ens cuidàrem de "visitar" tot prenent uns aperitius.
Anécdotes com la que en Manel Coll (a.c.s) va aprendre que malgrat dispossar d'un pòker a la mà, les cartes d'en Masset i la seva acurada (?) manera d'explicar a Manel li podien fer perdre la partida (i es que en Maset era únic!)

TORNO A POSAR FIL A L'AGULLA........

2009-08-04T13:29:00.005+02:00

Han pasat uns mesos, des de el moment en el que deixo la nota del traspàs de l'estimat Josep Juli.
I en l'intent de reempredre els meus comentaris, de nou ens hem vist colpejats per el traspàs de dos amics més. En Josep Mª Pumarola (C.B. Calella) i en Josep Ninou (C.B. Lloret). D'ambdòs faré els comentaris oportuns en el seu moment i dins dels anys en els que vaig tenir la sort de veure'm acompanyat per ells.
I aquest motiu, hem va tornar a transvalsar, motivant més absències aqui, en aquest recull de 32 anys de vida esportiva.
Deu vulgui que no tingui cap més interrupciò per motius tant dolorosos com els que hem viscut tota la familia del mòn del bàsquet de la nostra zona, en un periple massa curt de temps.
Ens retrobem tot seguit.

13-10-08 - Mor en Josep Juli i Batallé. Exjugador, exdirectiu de la UDR. Pineda i gran pinedenc

2008-10-13T16:02:00.007+02:00

Estàvem al cas. Sabiem del procés de la malaltia d'en Josep i admiràvem la seva enteresa en afrontar aquest periple de la nova i darrera singladura del seu bon fer amb tots els seus i tot el que portes el bon nom de Pineda.
Aquell libret que ell el titular "Al llarg de la meva vida", i que ens regalar i signar a un grupet d'exjugadors de la UDR.Pineda tot sopant en un restaurant de la Vila de Pineda de Mar (la seva Vila), podrà continuar augmentant les seves pàgines amb tots els nostres records de tanta gent que tinguerem la sort de conèixe'l, i que ja desde el moment d'assabentar-nos del seu trespàs, li estem enviant allà on vagi.
Ës molt fort el que sento, la seva amistad per tota la meva familia, sempre la hem significat en tantes vegades com, tant la meva esposa, com el meu germà, han sortit a relluir fets amb la UDR Pineda (ara UER Pineda).
Algú va escriure "....no el veig ja en l'horitzó....mes els que estan en l'altra riba exclamen...ja està arribant!!"
Fins que ens tornem a retrobar amic Josep .... descansa en pau.

11-10-08 Diari Maresme lliura els premis als guanyadors del I Premi Blocs del Maresme

2008-10-12T03:57:00.007+02:00

Caram!!
Qui m'ho anava a dir!!
L'any passat quant vaig possar fil a l'agulla intentant "montar" un bloc dintre de les poques probabilitats informàtiques meves, en el que pugués deixar constància de les meves vivéncies esportives al llarg de 32 anys, ni de casualitat podía arribar pensar que els blogesferistes (es diu així?), triarien aquest "El Sot" com el millor en el apartat esport que el Diari Maresme habia posat a concurs.
I... es que ... tinc la sort d'envoltarme de companys extraordinaris que cada setmana fem servir aquella frase de "... recordes quan?" ... i un tot seguit de comentaris de temps pasats en el món del bàsquet. I ens nodrim d'aquells records. I recordem a gent que ja no i es. I revivim fets que ens han marcat.
Tots aquests comentaris son la meva excusa de deixar-los dins d'un bloc perque qui el visiti també trobi, en forma de misatge molt particularitzat, fets i esdeveniments d'aquelles decades pasades.
Gràcies a tots aquests "visitants" del meu bloc per donar-me soport amb la seva elecció.
I a Diari Maresme per considerar que te quelcom d'interessant el meu bloc "El Sot".
Felicito també a l'Anna Hernandez brillant guanyadora en l'apartat de cultura, amb el seu bloc "Magnòlia en mà"
Aixi mateix, també, dir que Malgrat de Mar ha estat molt present en aquests blocs finalistes, ja que "Malgrat confidencial" de l'Albert Serrano, "Des del castell", anónim, "+ Bàsquet" de l'equip infantl de la AECAM, també han format part d'aquest sel.leccionats per la gran final.
De nou .... gràcies!
NOTA: la fotografia es "agafada" de la edició de l'event de Diari Maresme

EL SOT

2008-10-04T11:27:00.008+02:00

Crec he de fer una aturada en aquest any de 1968, per recordar als nous visitants que aquest bloc l'he titulat EL SOT, recordant aquella gran obra esportiva que es fer a Malgrat l'any 1961, en donar a la nostra Vila d'un espai per a la pràctica d'esports de "sala" (bàsquet, handbol, hockei patins).
En uns terrenys al costat de la bòbila de cal Rajoler (Sr. Gelpi) a la sortida del casc urbà i en direcció a la veina localitat de Pineda.
Estàven situats en un "sot" argilòs, però de dimensions eren ideals per a la construcciò d'una pista poliesportiva.
Un grup de homes amb sentit de projecció en el futur de l'esport a Malgrat (que per no sapiguer tots els noms d'ells, no esmentaré a cap), vàren fer un tracte amb l'Ajuntament i constituiren una Societat Poliesportiva Recreativa.A les hores es construir, en aquell indret..... en aquell SOT, la tant desitjada pista poliesportiva, primer pas per un futur pavelló.
En el seu moment aquell valent grup d'homes també vàren tenir els seus detractors. Ara el temps els i ha donat la raó en els seus pensaments de futur esportiu, tenim dos pavellons.... i encara fem curt!.
Aquesta és la petita aclaració o recordatori del nom de EL SOT, qué és per molta gent de Malgrat de Mar així conegut (per altre el nomenen el "Pavelló Vell" penso que per a la gent jove que ignora aquesta paraula/definició d'aquell indret, seria bon moment per cambiar el referirse a com el Pavelló del Sot)
Acompanyo una fotografia del moment de la seva inaguració 12 agost 1961, que com a data curiosa, per una porta sortien els paletes i operaris i per l'altre entraven la comitiva d'autoritats del moment, per celebrar el acte de la benedició.

Temporada 1968-69 SEGUEIXEN ELS EXITS

2008-09-05T16:32:00.006+02:00

Una temporada en la que tenim molt "moviment", ja veureu.
A la Lliga quedem classificats en segon lloc (empatat amb el nostre inexorable rival CB.Manresa.
Incorporem a l'equip a un exjugador en altres temps, com entrenador, en Qicu Martinez (a.c.s). Personatje entranyable per la seva forma de "indicar" amb una profusiò de gestos amb els dits de les mans el que volía de nosaltres. El podría comparar amb l'actor Louis de Funnes, encara que .... sense pallassades. En Quico Martínez va complir l'objectiu, consolidar l'equip i donar bons resultats a l'afecciò. També entren al primer equip en Casas de Blanes i els jovenils Barceló, R. Fusté, Durlàn (a.c.s) i el meu germà Joaquim.
I aquell "moviment" classificatori de la lliga normal, el seguiren les fases de Valladolid, la de Saragossa i la promociò d'ascens, tot en el mateix any i que en propers escrits us referiré.
Déu ni do!!
Quan veig a aquells companys en les fotografies que escolleixo per posar-les aqui, encara noto la frisor a la pell de tantes i tantes vivències passades amb ells.....i l'emociò al recordar als que ja no estan entre nosaltres .... estimats amics!!!

.... el bus d'en Rovira

2008-07-24T17:12:00.003+02:00

Capítol apart, mereix un comentari el nostre medi de transport a les fases.
L'autocar d'en Rovira. Peró es que no era un "bus normal", no... ni molt menys.
Ja des de les anades a La Corunya la temporada anterior, en la d'enguany a Valladolid i mes tard a Saragossa ... aquell autocar quedava "convertit" en un "habitacle-mòvil" en el que podiem trovar (i no menteixo), espai per jugar amb taula incorporada al ben mig de l'autocar (en la que els seients del costat a dreta i esquerra s'habian girat cap el centre del passadis), zona de descans (els seients estaban ajuntats per convertir-se en dos espais per dormir estirats) i la zona normal de seients. Va esser tot un espectacle trobar-nos amb aquella maravella de transport.
L'amic Rovira.... un'altre d'aquelles persones de Pineda de les que guardo un record molt entranyable
En la fotografia, una aturada pel cami, crec recordar que era abans d'arribar a Aranda de Duero. Podem vuere:
- Dins de l'autocar al meu germà Joaquim, al volant al nostre presidente d'aquella época Josep Juli, a Nando Heras (a.c.s) trient el cos de l'interior...
- A terra, en Fabré en Josep Fusté , el delegat Vernet, en Barceló (Barsi) i l'extraordinari Rovira...
- Agupits, en Dolç i jo

1968-69 - LLIGA ESTATAL II DIVISIÒ, GONZALO AGUIRRE (GRUP III)

2008-07-24T16:34:00.006+02:00

Al finalitzar la lliga, els nostre promig va esser de 64 punts favorables per 52 de negatius per encontre (per l'epoca eren normals)
La màxima anotació va esser a camp del CB Santa Coloma amb 80 punts. Recordo que va esser un partit complicat, especialment per l'actitud del públic. El mateix succeí a Saragossa amb l'Stadium Casablanca (48-46), un arbitratge totalment partidari va decantar el partit cap els locals (volian quedar campions per retrobar les glorias del CB.Canoe de Saragossa).
El CB.Manresa i nosaltres accedim a disputar les fases d'accés a Lliga Nacional que es disputaren a Valladolid.

Temporada 1968 - 69

2008-07-24T14:07:00.007+02:00

Aquesta va esser una temporada del meu record molt important.
Quedarem empatats en primer lloc amb el nostre estimat adversari CB Manresa. Per gol average ens tocar la segona posiciò. Els factors milloraban al CB Manresa per 0'793 contra el nostre de 0'819.
Una lliga molt interessant. Equips, entre d'altres, el Milsa Lerida, Stadium Casablanca (de Saragossa), el Mollet i també ens tocar visitar als equips de la provincia de Tarragona el CB Valls i el CB Reus.Seguim pensant que som un equip per aconseguir pujar a 1ª divisiò i això ens omplena de ganes de lluitar fins al máxim.
No per aixó, no aprofitem totes les ocasions per pasar-nos d'allò més be.
Per altre banda, recordo als seguidors de la UDR.Pineda, presents no tan sols, en la nostra pista, sinò fent-nos costat allà on anàbem (Saragossa, Lleida, Valls). Era l'altre "força" social que disposaba el nostre equip, apart del joc que podiem oferir.

14-6-08 - Mor en Joaquim Calm Vidal. Exjugador i exdirectiu de la UDR. Pineda

2008-06-14T11:47:00.008+02:00

Quan vaig tenir el pensament en fer aquest blog, mai hagués pensat que en el impàs de començar i acabar-lo, la vida ens donaria la tristor d'acomiadar a algún ex-jugador o amic d'aquells que, durant anys convisquerem en els terrenys de joc. Disortadament ha succeït..
És mor el meu amic Joaquim Calm, avui ... dia 14 de juny del 2008.
Al inici dels comentaris en aquest bloc, i fent referència a la meva etapa amb la U.D.R. Pineda, escribia .... "Foren uns anys, en els que hem vaig enriquir, tant en la pràctica del meu esport preferit, com en el tracte personal que vaig rebre de la gent de Pineda, no tant sols en la meva persona, sino a la meva familia.
Aquest afecte segueixo compartint-lo en el temps que corre, i no hi ha setmana que, encara, no rebi mostres d'aquella amistat en persones que, a vegades em costa recordar-los però que, en canvi ells, ens tenen perfectament en la seva memòria,
d'altres, tenint la sort encara de compartir estones molt agradablement en trobades d'amics...." Amb en Quim i la seva esposa Mª Rosa junt amb la meva colla, cada divendres ens trobem anant a sopar i retrobar-nos en el pasat encara vestint les samarretes esportives ....
Ahir, 13 de juny, estavem aplegats tots junts, com cada divendres .... avui 14, ell a anat a cercar el vestuari on l'esperen companys del bàsquet pinedenc que també han estat traspassats allà... a l'altra riba ... Portet, Durlan, Manel Coll ... Nando Heras....
Les notes esportives que puc possar en aquest bloc, es una transcripciò trobada en el llibre "El Bàsquet a Pineda 1940-1994" i diuen ...
"Joaquim Calm i Vidal va ser el tercer soci a obtenir el Premi Unió, el 19 de juliol de 1991. Joaquim Calm havia estat jugador de la UDR. Pineda molts anys i el 22 de junys de 1978 va ser elegit membre de la Junta. Va ocupar el càrrec de vicepresident durant vuit anys, fins el 8 d'agost de 1986. A partir de llavors va continuar com a vocal de Junta. Calm amb la seva destacada gestió, va aconseguir alleugerir la difícil situació econòmica de la UDR Pineda i mantenir al club en les mateixes categories"
D'en Joaquim, personalment diré, que sempre el tindré present per la seva particular manera de ser, sencilla peró pletórica en tants quants moments hem coincidit, gran dialogador, amics dels seus amics i màxim venerador de la familia.
Sempre et tindré en el meu cor amic Joaquim.

... i d'aquell 1967-68 ens quedarà..... (2)

2008-05-17T16:47:00.004+02:00

La fase classificatòria a A Coruña.
Així com l'exit esportiu no va esser l'esperat (es va classificar i pujar a Lliga Nacional l'equip de casa, el Bosco de la Coruña), si es va complir l'espectativa de fer un paper digne portant el bàsquet que en tot moment demostràrem en la nostra Lliga, no deixant cap esforç fora de les nostres possibilitats per deixar-lo dins de la pista, per cert una "pista" tot original. Imagineu-vos una pilota tallada per la meitat.... en un dels trossos la pista de joc.... en l'altre una extraordinària grada per el públic assistent.
Les fotografies que acompanyo a aquests records, veureu ...
(A) Ja estem a punt de tornar cap a Pineda, agafant el "super autocar" habilitat/reformat com a medi de transport; i habia.... sala de joc, espais de dormir i sector de tertulia ... si, si... tot això fore el que l'amic Rovira ens va sorprendre en pujar per anar cap a A Coruña. Tot un "flipe" de comoditat en l'epoca que corria. És, a hora d'ara encara, tema de conversa per els que tinguerem la sort de fer aquell viatge. En la fotografia podem veure una bona colla d'afeccionats que també es desplaçaren amb nosaltres.
(B)Un matí a la sortida de l'Hotel per anar a la pista de joc (ja sortiem totalment equipats) en Dolç, el meu germà Joaquim, en Barceló de paisà, Josep Fusté, jo i en Quicu Durlan (a.c.s), darrera nostre el delegat Vernet.
(C) i (E) Passejant per el Paseo Marítimo amb en Paco Massaguer i en Josep Fusté.
(D) Una "entrevista" per ràdio per dos "locutors" camuflats (Dolç i Clos), directament desde l'habitaciò que ocupàbem en Josep Fusté i jo.

... i d'aquell 1967-68 ens quedarà..... (1)

2008-05-17T12:53:00.003+02:00

L'emociò estimulada en vestir per primera vegada els colors de la U.D.R. Pineda que, a mesura que la competiciò va anar endegant-se, anava prenent forma i sentiment en l'esperit esportiu i d'amistad.
La pretemporada van esser uns partits contra el Pedagogium San Fernando, amb aquells recordats jugadors com l'Arqué, en Blanch... i després l'emocionant lliga, lluitant contra equips com els dos Manresas (C.B i C.D), el Lleida... el Montgat, per supossat el Mollet, entre d'altres. També important la lesiò a casa del Sanfeliuenc.
Conquerirem el Trofeo Irpen Rovilux, jugat a Badalona, guanyant a l'equip organitzador, el Sant Josep per un 65-64 (en Josep Fusté habia militat feia dues temporades en el Sant Josep)

8-9-10 Març 1968 - FASES ASCENS A LA CORUNYA

2008-05-04T19:32:00.006+02:00

En el "Pabellón Auditorio Riazor", es celebraren les fases d'ascens a Lliga Nacional d'aquella temporada (1967-68)
Ens va tocar a "casa" del favorit, el Bosco de la Corunya (que com estaba previst va esser el que pujar a la Divisiò d'Honor).
El primer partit va jugarse contra el Lanas de Aragón (de Valencia). Malgrat l'abséncia d'en Nando Heras, que venia en vol desde Madrid i no poder ellatçar per arribar a l'hora del encontre, el resultat va eser favorable a nosaltres (70-66).
A l'endemà a les 8h30 de la tarda tenim que disputar el partit amb el Bosco de la Corunya, arbitratge totalment decantat al seu favor, era previsible. Perdem l'oportunitat de clasificar-nos, ja que a manca de que el Bosco jugués contra el Hernan Imperio de Tenerife, era un partit sencill (nosaltres guanyarem als "chicharreros" per 89-39).
La nota nostàlgica d'aquesta fase d'ascens es, que hem vaig retrobar amb antics amics exjugadors de la meva etapa jugada a Sta. Cruz de Tenerife amb el DISA. Allà puc saludar a Puertas, Manolito, Foronda (a.c.s), grans amics i que ara militaban en les files de l'Hernan Imperio. La fotografia en mig de les graderies de l'estadi de futbol de Riazor, barrejats amb ells. També veiem a Josep Fusté en Paco Massaguer i en Manel Coll (a.c.s)

1967-68 - CLASSIFICACIO II DIVISIÒ, GONZALO AGUIRRE (GRUP III)

2008-05-04T14:07:00.004+02:00

Aquest primer contacte amb la UDR Pineda, va esser molt interessant. El club es voler reforçar per lluitar per l'ascens. Recuperant a F. Heras de venia del FC Barcelona i a J.Maset del CD Mataró que juntament amb en M.Coll que estaba complint el servei militar i la meva incorporaciò, suman forces a afegir a les d'en J.Fusté, J.Clos, P.Massaguer i altres.
Quedem en segon lloc de la taula. El CD Manresa, com sempre, ens va fer la guitça. Es a dir ... qui va eser el principal "culpable" fora el CB Mollet, que ens guanyar a casa en un partit molt trepidant.
La nota lamentable (per a mi), va estar que en la primera pilota que vaig tocar vestint la samarreta de la UDR Pineda, vaig caure malament al terra i s'hem dislocar el tormell... tres setmanes fora de joc. El cas succeï a la pista del CB Sanfeliuenc (on militaba un dels jugadors mes extraordinaris que he trobat a la meva etapa basquista, en Badet). La lesiò me la va tractar el Dr. Guillen (metge del FC Barcelona) de una manera molt satisfactòria.

Temporada 1967-1968

2008-05-03T12:02:00.004+02:00

Amb l'incognita de saber com ens acollirian aquells que fins feia poques setmanes erem "enemics" en els terrenys de joc, comenso la meva singladura (i el meu germà Joaquim, es clar), vestint uns colors totalment diferents. Ara defenso la samarreta vermella amb franja horitzontal de color blanc, pantalò color blau. UDR Pineda.
Aquell jugador que va esser un orgull tenir-lo com un dels màxims opositors en el meu joc mentre vaig estar a Malgrat, un dels mes estrictes defensors de la seva zona al meu atac, hem refereixo a Josep Fusté, es va convertir en un dels millors companys desde el primer moment que poso el peu a la pista de joc de la Pça. Espanya a Pineda.
En Josep Fusté es va convertir en el meu pal de recolzament en tot. Amb ell i en Ferràn Heras (a.c.s) i en Josep Maset, hem vaig enriquir molt en l'aspecta de qualitat de joc, tant individual com colectiu. Eren uns cracks!!
L'entrenador d'aquell primer any va esser el senyor Josep Mª Juli. Un'altre "factotum" del mòn del bàsquet a Pineda. Bona persona, excel.lent dialogador i un dels dirigents de l'entitat que va deixar petja.

1967 - NOVA ETAPA AMB LA UDR PINEDA

2008-05-03T09:54:00.008+02:00

Ës l'estiu de 1967 i, tal com he explicat en un parell de capítols anteriors, uns fets ocorreguts a Malgrat amb la Sección de Danzas del Frente de Juventudes y el nostre S.P.R. Malgrat, promouen la dimisiò de tota la junta del Bàsquet. El futur es incert. Rebo la visita a casa meva (allà darrera l'església ... la plaçeta), dels components de la junta, en aquells temps, de l'equip veí, la U.D.R. Pineda (en aquells anys encara era "D", deportiva, com podeu veure en l'escut, i es que imperaban les normes tan "clàsiques" de que el català no es fes servir).
Aquelles persones, recordades persones foren els amics Portet(a.c.s), Nualart (a.c.s) i Vernet.
Ells hem traslladen l'interes de la junta del club veí de Pineda, perque passi a formar part de la seva plantilla de jugadors. Volen fer una renovaciò important i pensen que per la meva forma de jugar, entra en els plans de la UDR Pineda.
Consulto com estaba l'"affaire" Danzas i Bàsquet de Malgrat, i donant-me la resposta de que no i habia res aclarit i que anaban malament les gestions entre El Bàsquet de Malgrat i l'Ajuntament.
Prenc la decisiò d'acceptar l'oferta d'ingresar en la UDR Pineda. No podia quedar-me sensa jugar a l'espera d'unes decisions "polítiques" (?)
Reconec que fore la decisiò més encertada de la meva etapa dins del mòn de l'esport.
Foren uns anys, en els que hem vaig enriquir, tant en la pràctica del meu esport preferit, com en el tracte personal que vaig rebre de la gent de Pineda, no tant sols en la meva persona, sino a la meva familia.
Aquest afecte segueixo compartint-lo en el temps que corra, i no hi ha setmana que, encara, no rebi mostres d'aquella amistad en persones que, a vegades hem costa recordar-los però que, en canvi ells, ens tenen perfectament en la seva memòria,
d'altres, tenint la sort encara de compartir estones molt agradablement en trobades d'amics.... gràcies UDR Pineda ... gràcies pinedencs!!
Condiciono que amb el meu fitxatje es faci, també, el del meu germà Joaquim. També per ell no volía que es quedés sensa practicar el bàsquet. Accepten, la qual cosa també fora un gran encert, tant per el Club com per ell. En Joaquim, anys mes tard, es convertiria un dels jugadors de la UDR Pineda a Lliga Nacional molt ben considerat.

EMBLEMA DEL BÀSQUET MALGRAT

2008-04-28T19:40:00.003+02:00

L'escut o emblema de la S.P.R. Malgrat, ha sofert unes quantes modificacions o "arrenjaments". Eus aqui us en ofereixo tres dissenys diferents.
Tant aviat estaba present en una paret del nostre Pavellò (ara, disortadament anomenat "Pavellò vell"), com en les samarretes de joc, fins i tot en documents impresos i en els bagatjes de l'epoca.

En CINTO BASART i TURNÉ (a.c.s)

2008-04-28T17:00:00.007+02:00

El bàsquet a Malgrat de Mar te uns "progenitors". En Ramón Garriga i Marqués i en Cinto Basart i Turné.
Corria més de la meitat de la década dels anys 30, quant dos estudiants de l'Escola de Peritatge Agricola, decidiren revolucionar al nostre poble, amb un esport nou fins les hores a la nostra Vila. Ells el vàren començar a implantar en un pati, al costat del seminari (l'actual escola Sant Pere Chanel). Era l'esport del Bàsquetbol.
En Cinto morí el 26-4-08 a l'edat de 86 anys. Bona part de la familia basquista d'aquell temps, l'acompanyàrem a ell i la seva estimada familia, el dia 28-4-08, en el seu primer salt a la nova pista de joc, i que desitjem es trobi amb altres basquistes malgratencs, que de ben segur ... ja estan esperant-lo.
Transcric unes notes sobre en Cinto, escrites per un company d'ell, en Juli Aldea i Garriga ... diu d'en Cinto (escrites en un treball/recordatori del seu pas per el mòn del bàsquet) ...
"..... la seva paciència ens va ajudar molt, mai tenia un cop de geni, sempre reconduïa el joc en els moments de pausa (minuts demanats).
Mentre uns érem uns jovenets ens feia de vigilant a tots nosaltres (el que es diu carrabina).
Els nostres pares estaven més tranquils, tota vegada que els desplaçaments eren llargs de temps i passàvem moltes hores fora de casa.
CREC QUE VA SER ÚNIC....."

Descansi en pau qui fora en Cinto Basart Turné, pioner del bàsquet malgratenc.

DECADA DELS 60'S AMB LA S.P.R MALGRAT

2008-04-18T21:49:00.005+02:00

CAMPIONAT DE CATALUNYA 2º REGIONAL 1958/59
El nostre segon equip del F.J. Malgrat va quedar campiò aquell any. Vull recordar a companys que en el meu primer any de federat, formàrem part d'aquell equip campiò, erem en.... Jaume Grau, Jaume Casas (a.c.s), Martí Robert, Jaume Font, Jaime Puig, Jaume Margall, Francesc Mora (a.c.s) i jo.
CAMPIONAT DE CATALUNYA 1ª REGIONAL 1960/61
L'equip Senior (els grans), quedàrem campions. Ens consideren l'equip mes jove de totes les divisions espanyoles. Qui erem?.... aquest noms ... Enric Margall (a.c.s), Eusebi Vázquez, Ramón Turró, Antonio Nogueras, Francesc Mora (a.c.s), Antonio Ferrón, Jaume Puig i jo.
JOCS DE LA MERCÉ DE BARCELONA 1963
Sòc sel.leccionat com integrant de la Sel.lecció de la Costa, que juntament amb la Sel.lecciò Catalana, el F.C. Barcelona i el Fortitudo de Bologna (Itàlia), conformen els equips per disputar el torneig previ als Jocs Mediterrànis a celebrar a Nàpols (Itàlia) .
Vàrem perdre contra els italians, pero guanyarem a la Sel.lecciò Catalana, conquerint el tercer lloc. D'aquella Sel.leciò recordo noms com... Nora, Martos i Heras (a.c.s) del Montgat... Martinez, Maset del Matarò, Fusté del Pineda.... jo de Malgrat.... els altres no els recordo.

I D'AQUELLS ARBITRES QUE? ....

2008-04-16T13:10:00.003+02:00

No sé si les generacions actuals de basquistes (es diu així?), recorden els noms de alguns dels homes que han dirigit els seus encontres ... i d'on eren ... i alguna coseta mes.
La nostra generaciò si. Sabiem noms, de qui eren familiars ... on vivien o d'on eren ... en que estaban ocupats laboralment i certes circunstàncies sobres ells.
Com a exemple recordaria als internacionals germans Aznar(i no per això no xiulaban a les nostres cotegories, també o feien). Veí de Premià teniem al Sr. Vidal, si calia tombava la "truita" a favor dels de casa. Molt prop de Premià, Matarò, era el Sr. Bagué ... caram quin geni que tenia!!!. Popularment en Santi (Santiago Fernàndez) un'altre internacional, la perfecciò en els seus arbitratges, elegant, seriòs i just (anys més tard el seu fill seguiria aquesta funciò de "refree"). En Santi era viatjant de farmàcia, alguna vegada jo l'habia saludat per Malgrat.
Alguns tenian mot, exemple del Sr. Gracia (li deiem en "picaolives"). Un'altre mot la del Sr. Puigcerver (feia un spot publicitari a TV de crema de sabates "Búfalo", i l'anomenavam.... "es búuuufaloooo").
De Barcelona recordo als Srs. Oliva, Velasco (aquest saltaba com un passarell), al gran amic de tot-hom Sr. Berruga, també recordo al Sr. Belmonte (amb aquella taca a la cara), un que el "defenestraren" per la Federaciò Espanyola per "atrevir-se" a xiular una falta decisòria contra el Real Madrid en un enfrontament contra el Barça ... el Sr. Torrent (el castigaren a pitar categories infantils, quins coll....s!!)
També hem venen a la memòria als Sr. Balasch i Nicolau (si mal no recordo aquest ultim va tenir problemes amb l'administraciò)....
...... i d'altres que els veig, però no recordo el seu nom però que també formaren part d'aquells anys en que les meves forçes en el mòn del bàsquet estaben en plena eufòria i volia menjar-me el mòn.
I els he volgut recordar en el meu bloc en nom de tots.

.... en JOSEP PERA I GAMBIN

2008-04-10T13:45:00.006+02:00

No podia tancar els meus comentaris basquistes de l'etapa meva amb la S.P.R. Malgrat, sense escriure sobre en Josep Pera i Gambin, dorsal nº 5 del nostre equip.
La màxima distinciò que la S.P.R. Malgrat a donat a un component dels seus jugadors, per mereixements propis al llarg de la seva estada al club, a estat per l'amic Josep Pera i Gambin. Ell ostenta el primer i únic guardò que el club a donat, la medalla d'or especial del Club.
No descubriré el tarannà d'en Josep, tan sols afegiré uns apunts personals.
Hem mou el fer-ho, el sentiment de l'amistad personal i l'admiraciò per un esportiste nat i amateur d'alta valua.
Vàrem iniciar-nos en el bàsquet desde l'Escola Fonlladosa, seguint per aquells informals "Campionats d'estiu" que es feien a la Fàbrica de l'Aigua durant l'epoca estiuenca. El 1958 dispossem de la nostra primera fitxa esportiva federada. I durant quasi 10 anys formem part d'aquell mòn del bàsquet malgratenc del que tant s'ens va anomenar (equip senior més jove de les division espanyoles). Jo vaig anar a altres clubs, en Josep es va quedar sempre al seu club de Malgrat.
En Josep ha jugat de base i d'aler, posteriorment entrenador de les categories inferiors, essent la seva norma la de inculcar l'apredentatge del basquet en les seves formes bàsiques.. botar, passar i tirar, per descomptat l'entrega total en totes les facetes i l'estimaciò als colors d'un club, el C.B. Malgrat.
Es considerat com el punt de referéncia de tot bon jugador. Noble, lluitador, just, respectat, i amic de tot-hom.
En la seva etapa esportiva va esser felicitat per diversos jugadors d'altres equips que van "sentir" de molt a prop la seva noble i ferma forma de defensar la linea del Malgrat.
Recordat, despres de molts anys d'estar fora dels terrenys de joc, per altres exjugadors d'aquells equips amb els que va lluitar en els encontres.
Parlar d'en Josep Pera i Gambin es com dir allò de .... "L'home més ric del món no és el que conserva el primer duro que va guanyar, sinó el que conserva el primer amic que va tenir" .... i acabo dient .... jo soc ric amb l'amistad de l'amic Josep!!

Temporada 1966-67 - TANCO EL MEU PERIPLE EN LA S.P.R. MALGRAT

2008-04-10T12:51:00.004+02:00

Aquesta seria la meva darrera temporada com a jugador de la Societat Poliesportiva Recreativa Malgrat (S.P.R. Malgrat).
Problemes ja tenim per començar la lliga. Sembla que un equip de les rodalies s'interessa per un component del nostre equip (un dels millors). Amb una reuniò amb els membres de la Junta directiva d'aquell temps, arribo a un acord altruistic en "traspassar" el "benefici" meu, a la proposta feta d'un club per un company, per tal de que sigui més interessant la de la S.P.R., i ell es quedi. Així succeieix y de nou som els mateixos en formar l'equip ... els de sempre.
En tancar la lliga i amb motiu d'unes celebracions organitzades per la Sección de Danzas de la F.E.T. i J.O.N.S, s'entra en una polémica en respecta a l'ús de la pista del nostre Pavellò, entre aquella "Sección" i el nostre Club. Finalment guanya l'organisme de l'estat, tinguen que claudicar la gent del bàsquet. Degut a aquest "affaire", sonan "tambors de guerra" i en aquell estiu (1967)la junta del bàsquet, dimiteix, deixant el club en mans de no se sap qui.
En aquest impàs és quant rebo la visita, a casa meva, allà al c/ Carme, darrera l'esglèsia, de uns quants membres de la directiva de la U.D.R. Pineda, amb l'intenciò de fitxar-me per el seu equip.
Amb els dubtes de que succeiria a la S.P.R. Malgrat la temporada que encara estaba per començar, donc la meva signatura a la fitxa del nostre club "enemic", fins llevors, en temes de competiciò. Ha estat una de les decisions més encertades (si no la millor), en la meva época esportiva en el mòn del bàsquet.
La fotografia no correspon a aquella temporada (1966-67), és un encontre contra el C.B. Prat. La curiositat la trobarem en el "marcador manual" del tanteig. Darrera i una mica alçat, fet de fusta amb els nºs. pintats en un cercle que s'anava girant fins trobar el guarisme adequat dins d'una finestreta en el rectagle del marcador.
Jo palmejant la pilota i en Josep Pera devant meu observant la jugada, en Francesc Mora (a.c.s) dorsal 9 intervenint per un probable rebot.

FITXA ESPORTIVA

2008-03-08T14:34:00.005+01:00

Encara tinc una de les meves primeres fitxes federades. Aquesta és per el periode de 1961 a 1963.
Mireu el segellat (timbrat), podeu llegir las famoses sigles de les FET y de las JONS. Era l'organisme que aglutinaba tot esdeveniment tant esportiu com cultural de l'época.
També l'esport no tenia Ministeri, sino que era... "Delegación", es a dir, el màxim representant era el Delegado Nacional de Deportes, que, en l'epoca que ens referim, estava regit per el Sr. Jose Antonio Elola Olaso
La revisiò (?) médica corria a càrrec del recordat Dr. Torner (a.c.s). L'ámic Quim Onna, amb un bon plec de fitxes a la mà, visitaba al Dr. Torner i en un moment, ja ens havia "visitat" a tots y dictaminava que érem "aptes per la pràctica esportiva". Així eren aquells temps...... es clar...... ens coneixia a tots desde petits!!

.... I ELS NOSTRES ÍDOLS SEGUIEN ESTAN ALLÀ... A... USA!!

2008-03-01T17:02:00.007+01:00

Estem a les acaballes de la década dels 60's. Seguim tenint els ulls possats en el bàsquet espectacular dels americans.
Uns noms dels que mai deixarem d'admirar (fins i tot, ara ... ja en ple 2000).
Wilt Chamerlain, Bill Rusell, Bob Cousie, Jerry Lucas, Oscar Robertson, Bob Petit.
Els dos primers varen oferir unes continuades escenes de bàsquet de les estrelles enfrontant-se l'un contra l'altre. Chamberlain amb una mitja de mes de 50 punts per partit era el "number one".
Jerry Lucas (fotografia a la dreta), necesitaba tres defensors per arribar a parar-lo. Tot i així s'escapolia.
El 2 de març de 1962, en una victòria sobre els Knicks per 169-147 en el Hersheypark Sorra en Hershey, Pennsylvania, Wilt Chamberlain va anotar ni més ni menys que 100 punts (59 en la segona meitat). De fet, es diu que Chamberlain va anotar l'última sistella mancant 46 segons per al final, però ja no havia res que pogués fer parar a la munió de gent sobre la pista de joc. Degut al fet que el partit no va ser televisat, no existeixen imatges ni vídeos del mateix, encara que sí un enregistrament d'àudio de l'emissió de ràdio del partit. Aquesta marca encara no a estat superada per cap jugador.

Deleiteu-vos amb aquest video, però reculeu 40 anys en el temps ... deliciòs!!!

1965 - LA MAXIMA RIVALITAT A STA. CRUZ DE TENERIFE

2008-02-26T16:00:00.005+01:00

Com els clàssics Barça & Espanyol de la nostra ciutat i casal de Catalunya, Barcelona, allà a Sta. Cruz de Tenerife i habia el duel Club Náutico & C.B. DISA.
El "Diario de Avisos", un dels diaris d'aquella ciutat recollia la seva crònica d'aquesta forma ...
BALONCESTO
Victoria del DISA en su partido de presentación contra el Náutico
"El equipo de la DISA tuvo una feliz presentación venciendo al "cinco" del Náutico por 60-41.
Mucho lucharon los "nautas" en la primera parte, pero tambien fueron superados por los "industriales", que terminaron este tiempo con la ventaja de 23-17.
Buen arbitraje de los colegiados señores Chacopino y Mingorance.
Alineaciones:
Náutico: Martos II (6), Franquet, Marcos I (6), Tavio II (3), Eliseo (10), Monje I (8), Sánchez (4) y Melchor (4)
DISA:Puertas (6), Foronda (6), Pinto (2), Dávila (9), Fajardo (7), Amhed (11), Castillo (9), Adrian (9), Santos (2), Casadó y Alonso.

1965-66 - CLUB BALONCESTO DISA

2008-02-26T15:22:00.003+01:00

Aquest son els amics que hem vàren acollir per una temporada i mitja en aquella ciutat de Santa Cruz de Tenerife.
La nostra Lliga de la Segona Divisiò del Gonzalo Aguirre a les Illes Canàries, estaba composat per equips de la illa de Tenerife i de l'illa de Gran Canaria. Els desplaçaments allà els feiem en aviò. Sortiem el dia anterior al del de joc, concentrats en un hotel de Las Palmas i per la nit tornàvem a Sta. Cruz de Tenerife.
La classificaciò d'aquella lliga, quedàrem empatats en primer lloc juntament amb el Club Náutico (11 victorias i 1 derrota). Per el gol "average" quedàrem en 2ºn. lloc.
Tot un exit degut, precisament en allò que hem posarem per devant la "qualitat social" del Club Náutico (ells tenien molts mes diners i els jugadors anaven a toc de talonari). Als "nautas" els va quedar un regust amarg veure que un equip de "industrials" es convertirem en el revulsiu de la societat tinerfenya. Va eser posible que sense diners oferisiam espectacle, alegria i bones maneres.
En la fotografia aquests bons amics....A la part inferior veureu els noms. Jo estic a dalt segon per l'esquerra amb el nº 6 (molt prim!!!!).
Dues creus blanques de dos d'ells traspassats. L'amic Pinto (a.c.s) i la d'en Victor Rojas, traspassat aquest passat mes de setembre. Amb ell i la seva familia, la Mª Luisa, Victor Jr. i la Macu, ens uneix una gran amistad.
Una rodona blanca al pit de Adrián "el Moro", un jugador que va recalar una temporada a la S.P.R. Malgrat.... algú el recorda?. Era el 1968.

1965 - SALT FORA DE LA PENINSULA - STA. CRUZ DE TENERIFE

2008-02-26T14:11:00.004+01:00

Març del 1965, embarco desde Càdis rumb Sta. Cruz de Tenerife. Allà m'esperen 14 mesos de compliment obligatori del Servei Militar.
Tinc la sort de rebre dues visites allà per el mes de Maig. La primera la del Sr. Hipólito Delgado Briganty president del Club de Bàsquet DISA (la refineria de petroli DISA-CEPSA), acompanyat de dos membres de la junta i d'un jugador de l'equip que es presentat com Puertas (posteriorment, i encara en l'actualitat, profesor de l'Universitat de La Laguna). "Algú" els ha assabentat de la meva estada i de que jo era un jugador de bàsquet català (de "muy valiosos conocimientos del deporte, com en la prensa sortir editat). M'oferiren la possibilitat de jugar amb ells. Vaig agrair l'oferta i els dié que comunicaria en una setmana la meva decisiò. Casualitat la que 24 hores mes tard rebo una nova visita. Aquest cas la del entrenador del Nàutico de Tenerife Sr. José Cabrera Vidal, conegut en el mòn del bàsquet com "Pepe Cabrera", i dos membres més de l'entitat. A la meva idéntica resposta de que els i diria quina decisiò prendria de si uns o altres, ells hem parlaren una mica despectivament del grup DISA, aduint la gran calitat "social" a les illes del Nàutic. Vaig considerar aquests comentaris impropis de fer a una persona que no coneixia res de les rivalitats esportives d'aquella ciutat. La meva decisiò no es va fer tardar. Vaig preferir anar amb el grup de gent del C.B. DISA. Va esser un encert; amb aquella colla d'amics m'hi vaig trobar tan be com amb aquells que habia deixat feia uns mesos amb la S.P.R. Malgrat.
La fotografia es la de fer "entrega" de l'equip a l'invocaciò del Cristo de La Laguna, imatge molt venerada en aquelles contrades. Estic a la fila de dalt a l'esquerra i vestit de soldat.

LES CRÒNIQUES EN ELS DIARIS

2008-02-05T11:23:00.000+01:00

El "Trofeo Gonzalo Aguirre", era la segona lliga en màxima poténcia en el bàsquet estatal. Era com una LEB d'ara, per regions, es clar (avans erem una Regiò, no existien les Comunitats Autonòmiques), per tant els mitjanç d'informaciò de tots els sports, s'en feien resò del que succeia els caps de setmana, fins i tot en la nostra categoría amb resenyes enviades via telefònica (tot just acabat l'encontre) per els "corresponsals" que cada diari tenia en totes les poblacions.
Aixi, donç, el dilluns ja teniem tota l'informaciò detallada d'altres encontres dels equips del nostre grup, i podiem "seguir" les incidéncies dels rivals. Com comentari diré que el que feia primer jo, era "llegir" les marques anotadores del jugadors que cada equip tenia com a primeres figures, per tal de tenir-les en compte en el moment d'enfrontar-nos "cara a cara", es a dir, mentalitzar-me de qui era l'"enemic més dificil".
Noms que recordo d'aquells corresponsals esportius, i que ara hem venen a la memòria: Pablo Hernàndez, Francesc Mateu V.
Aquets retalls eren dels diaris esportius de l'época, el "Lean" i el "Dicen". En un dels retalls podeu observar escrit a mà, la data 1-4-64

ELS CALENDARIS

2008-02-03T13:02:00.000+01:00

Era el nostre medi més habitual de seguir la marxa de la competiciò.

Amb ells seguiem diumenge rera diumenge, els resultats de tot el nostre grup. Disposavem de un quadre final per anar suman punts en forma de gràfica de columna.

El nostre delegat federatiu (l'omnipresent Quim Onna), ens aportava els resultats dels encontres; o be, per el diaris esportius de l'epoca, els "Lean" o.... "Dicen", aquests dos eren els que mes informaciò ens donàven, publicant les cròniques dels partits més interessants de la jornada.

Ara i han els mitjanç informàtics, avans ... paper i llàpit.

A més en aquests "llibrets/calendaris", quedàven impressos els noms dels jugadors de la temporada en questiò, propagandes d'empreses que subvencionàven la tirada dels calendaris i fins i tot els horàris de tren, ja que era un dels mitjançs de desplaçar a l'equip més econòmic; també les adreçes de les pistes de joc dels clubs que participàven en el grup que ens havia tocat en competiciò.

Per els col.leccionistes de records, aquest petits calendaris de butxaca, sòn una bona prova de com es "vivia" el desenvolupament del Campionat de Lliga.

Aqui en teniu els calendaris de diverses temporades de clubs com la U.D.R. Pineda, el C.B. Blanes, el Pedagogium San Fernando i el de la S.P.R. Malgrat

La Salle Manresa

2008-01-27T00:11:00.000+01:00

Com os he dit en anterior comentari, a Manresa teniem tres equips contrincants; el CD. Malresa, el CB. Manresa i La Salle Manresa.
Recordaba que tenia aquesta fotografia d'aquella pista del club La Salle Manresa, be, pista.... era el pati del col.legi de La Salle.
Fixeu-se que el public el teniam a tocar, cas de fer un saque de banda, ni tan sols teniem espai per situar els peus, aquests sempre quedaban dins de la pista, ja que la zona de saque estava a un pam de la valla de separaciò del public.
Aquesta pista mai va esser del meu agrat (els que sou esportistes sabeu que i han pìstes mes "simpàtiques" que altres), m'hi trovaba incòmode, era estreta i el public estava "enganxat" damunt teu.
Un'altre coseta que motivaba aquest estat de incomoditat era que, el pùblic a més de cridaner, o era amb una profussiò de paraulotes que no "lligaba" en saber que estavem jugant en una pista de col.legi de capellans, ja veieu. Mai havia escoltat tanta "diversitat" de paraules grolleres com en aquella pista. Ah!, les mes esplendides en això de dir grolleries, les senyores.... si, si.... les senyores.
Mireu darrera de les vidrieres del primer pis i veureu a un d'ells (s'aprecia perfectament aquell coll enmidonat que duun els capellans jesuites)
En Porcar (nº 7) a l'espera del rebot.

1958 - TORNEIG D'ESTIU

2008-01-22T13:18:00.000+01:00

Ostres si!!! ..... aquest estiu proper farà ja .... CINQUANTA ANYS d'aquestes fotografies (vàlguem Déu ... com passa el temps!!)
Era costum en arribar l'estiu el Club de bàsquet organitzés un torneig a base de encontres entre tota la plantilla del club i de gent que els i agradés el bàsquet.
Així s'aconseguien 4 o cinc formacions de set o vuit jugadors, que durant els dissabtes dels mesos d'estius complementàven l'esbarjo a la Vila en l'época estiuenca.
Els partits es celebraven a la pista de la Fàbrica de l'aigua i de nit..... i això volia dir ... amb llum artificial .. focus!. L'equipatge ens haviem d'espabilar per trobar-los. Recordo que el nostre era una samarreta imperi blanca amb una estrella com la de marca d'un calçat esportiu americà, de color blava.
La fotografia en la que estic fent una "safata" (aqui tenia 15 anys de edat... dels primers encontres federats de la meva vida esportiva), no es d'un encontre nocturn, però si que podem observar varis detalls, veureu ...
1) - Un dels sis focus de llum repartits tres a tres (en dues filades) en cada llargada del terreny de joc, i una simple bombeta d'alt voltage i un pàmpol... eren, en aquells temps, perfectes!!
2) - La xarxa ... aqui si que podeu "dimensionar" la llargada (una passada!!)
3) - El marcat de linies de joc ... amb guix!!! ... es clar, la pista era de terra.
4) - Una pared divisòria de canyes donaba més "caliu" de pista de joc al recinte.
5) - Una tanca de pals de fusta que separaba el públic de la pista de joc.
6) - Darrera aquesta separaciò i havien uns seients (com unes vigues de portland soportades per una base de maons)
7) - I la pilota ... important .... de cuir!!!
I finalment, encara tinc en la meva prestatgeria de records esportius aquest ... podeu observar (clicant damunt de la fotografia), que es llegeix perfectament "Verano 1958"
Fa cinquanta anys!!!

Sang d'esportistes

2008-01-20T21:00:00.000+01:00

Com dic a les dades personals, l'afecciò a l'esport ja hem venia per part del meu avi patern (Joan Dávila Rubio, a.c.s, jugador d'escacs) i del meu pare (Juan Dávila Raja, a.c.s, fundador i jugador del club d'escacs de Malgrat i jugador de futbol).
La instantània de l'esquerra s'hem veu a l'edat de 9 anys (mireu el braçal negre de la meva americana a la màniga esquerra. En 1952 morì el meu avi Joan), sentat devant d'un tauler d'escacs, tenint com a "contrincant" al meu pare, partida corresponent a un festival d'escacs fet a la nostra Vila en motiu de quelcom celebraciò festiva. Darrera meu el meu oncle Joan i a l'esquerra de la fotografia un jovenet Vicens Mas. Al costat nostre, mes allunyat, l'Ernest Ganges un dels puntals, per molts anys, de l'equip d'aquest esport, o pràctica, representant a Malgrat.
La fotografia està presa al bar La Cooperativa (regentat en aquells temps per el Sr. Gerónimo Plazas, a.c.s). Aquell excel.lent i recordat bar (on preparaven els millors berberetxos i salsa de tot Malgrat). La sala la podeu situar al que es ara, primer pis de la nostra Biblioteca Municipal. Aquella sala tenia una pared diivisòria entre el bar i aquesta sala de joc, amb unes vidrieres de molts colors molt vistosa, es conserva encara que restaurada, en la nostra Biblioteca Municipal.
A l'altre fotografia (1956), el meu pare (a.c.s. 46 anys en la foto),al mig del meu germà Joaquim (6 anys i futur gran jugador de bàsquet a Lliga Nacional) i jo mateig (13 anys). El camp és el de la Proquima, que durant molts anys va esser l'oficial del C.D. Malgrat.

Jugador de fútbol amb el C.D. Malgrat

2008-01-20T13:56:00.000+01:00

Encara que sembli una mica extrany ... també vaig jugar a futbol. Si, si... de porter (s'hem donava forsa be per el que deien, es més, un directiu del F.C. Barcelona que estiuajava a Malgrat, m'oferir la possibilitat de anar als entrenaments del F.C. Barcelona per fer-me una prova. No vaig acceptar, era massa fora de les fronteres en un jove de 18 anys aquella proposta)
....i més increible us sonarà si os dic que .... pel matí dels diumenges anaba a jugar a Bàsquet amb la S.P.R. Malgrat i per la tarda ... hem calçaba les botes de jugar a futbol i... apa!!, correns al Camp de la Proquima (l'heu de situar al final del carrer Industria actual, tocant a la via del ferrocarril, allà teniem un flamant camp de futbol, amb una riereta que anava per tot un lateral del camp i que sempre estava plena de canyes, li donava un sentit de llissa. També i havia una pista de bàsquet al darrera de una de les porteries, tot just quant entraves al dit camp de futbol. Aquella pista va esser emprada durant una temporada com camp oficial" del F.J Malgrat, encara no estaba constituida la S.P.R)
Recordo que, si veniem de jugar a bàsquet a fora de la nostra pista, tot just arribar a la plaça de La Barretina (així l'anomenàvem), ja estaba esperant-me l'amic Jorquera (el "Rubio"), amb la seva flamant moto Vespa i tot era baixar de l'autocar, pujar a la moto i traslladar-nos al camp de futbol, vestir-me i disputar el partit de futbol corresponent.
Com podeu comprendre això era del tot impossible sostenir.
La decisiò la vaig prendre un diumenge en que l'equip contrari va fer una centrada de la pilota desde mig camp.... i jo, porter, amb un crit de "mevaaaaaaa...." vaig saltar (be això és el que volia fer).... i la pilota hem va passar per damunt dels braços i .... marcaren un gol d'aquells de pissarí. Era impossible "mentalment" jugar en dos espais totalment diferents de superficie, i no assimilaba del tot les distàncies.
La decisiò meva va esser automàtica .... dos esports al mateix dia era impossible. Corria l'any ..... 1961-62, més o menys.
En la fotografia podem veure jugadors del C.D. Malgrat com Jorquera, J.Vázquez, Mateu,"el Moro" (a.c.s)

El gran campionat "TROFEO GONZALO AGUIRRE"

2008-01-17T16:32:00.001+01:00

En aquell temps (caram... això hem recorda quelcom moment a l'escola.....), deia que en aquelles décades dels 60's i 70's ... la segona divisiò del basquetball a Espanya, tenia aquest rimbombant enunciat "Trofeo Gonzalo Aguirre". Vaig tenir la sort de durant cinc temporades, moure'm junt a la S.P.R Malgrat (Societat Poliesportiva Recrativa, per els que ignoràven aquesta definiciò), per les pistes de joc de clubs de gran categoria en aquell temps.

La fotografía recull un d'aquells grups d'equips (cliqueu damunt de la foto i la veureu ampliada).

Els temps eren diferents als d'ara. En aquell temps .. (ja torno a semblar-me a aquella parrafada classica per donar entrada a la lectura de l'Evangeli de l'ofici de 12 de un diumenge qualsevol). Deia que el temps en que es representa per la fotografia, els jugadors ens saludàvem i preguntàvem per la familia d'uns i altres, molt més social (encara que als pocs minuts lluitesim per els nostres colors). Crec que ara, els jugadors d'elite... es donen la mà, no es diuen rés ...però pensen ...."mmmmmm... aquest cobra 18.000 € més que jo".

D'aquesta fotografia recordo excel.lents jugadors de basquetball..

.... del CB. Mollet .... els Ràfols, Butjosa, Coma, Barril, Olaria, Mañosa ....

.... del CB Manresa .... Peramiquel, Armengol, Pont, Teixidor, Matamala ....

.... Del CB Hospitalet ... Bertomeu, Del Baño, Franquesa.....

.... del Matarò .... Solé, Burillo, Bonamaison .....

.... La Salle Manresa .... Holgado, Puig, Pubill, Casellas...

.... CP Josep ..... Gombau, Ollers, Canals, Peralta ....

.... i nosaltres .... que en 1960-61 vàrem esser considerats l'equip més jove de la II Divisiò espanyola ("emergiem" els Margall, Porcar, Pera, Mora, Puig, jo mateig ... al costat dels consagrats Turrò, Vazquez, Ferròn, Nogueras).

"Formes" reglamentàries (manades desde "dalt")

2008-01-13T13:18:00.001+01:00

Tots hem escoltat que avans, i en el moment que s'anava a començar un encontre ... es resava una pregaria (tots, l'arbitre i els dos equips ... formats en mig de la pista). Donçs be, la fotografia que veieu, ja no resavem ... però si ... saludàvem amb una "inclinaciò reverencial" al públic.

El que succeia era que cadasqú ens aplicàvem el reglament al nostre "gust i ganes".

Mentre uns eren "exactes" (veieu sinò a l'arbitre i a l'amic J. Pera), altres, (J. Porcar i F. Mora a.c.s) no mès els i mancaba una genuflexiò ... o a l'E. Margall i a mi mateix a punt de cantar "el baile de los pajaritos". I es que la veritat, era del tot irrisori aquell gest per saludar.

Més endevant es convertir en un simple aixecar el braç i saludar... i fins l'actualitat.... que no es fa res més que saludar-se els dos equips, que trobo molt més en linea del temps actual.

Si mès no, he de dir que tot això formaba part del ritual manat per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes (així s'anomenaba aquella cartera en els anys 60), José Antonio Elola-Olaso la va comandar desde 1956 fins 1967

1966 - 1967 - Tasques d'ajudant d'entrenador

2008-01-11T15:23:00.000+01:00

Intentant ajudar a un dels bons tècnics que el bàsquet a Malgrat a donat, i hem refereixo a Jaume Crous i Serrano (bon jugador, punt de referència del Bàsquet Blanes, entrenador del CB. Lloret... entre altres llocs on en la seva vida esportiva va concursar), en aquella temporada referenciada, l'equip juvenil de la S.P.R. Malgrat, Crous estava com a entrenador tècnic. Vaig estar al seu costat bona part de la temporada, portant-li estadistiques de l'equip.

Un equip que la fotografia ens ofereix aquesta formaciò; samarreta de "recambi" color gris amb bora vermella (l'equip rival anava de color blau com el nostre oficial.

A dalt i de esquerra a dreta: Garres - Alejo -J.M. Margall (futur olimpic) - Marés - Buch - Salvà i en Jaume Crous (entrenador)
agupits i per l'esquerra: jo mateix - Mora - Turrò - Jordi Dàvila (a.c.s) - Marcial - García.
Comentari especial per en Josep Mª Margall, el petit de la saga Margall. A l'igual que el seu germà gran, Enric (a.c.s) va arribar als màxims èxits en el mòn del bàsquet. Una de les més importants va esser la medalla de plata que la Sel.lecciò Espanyola va guanyar en els Jocs Olimpics de Los Angeles en 1984, tinguen com a rival a la Sel.lecciò dels Estats Units d'Amèrica.

Roba esportiva sensa "marques publicitàries"

2008-01-03T00:09:00.000+01:00

Eren temps en el que les marques publicitàries fins i tot no en feiem cas. Ja veieu en la fotografia en la que estic amb en Martí Robert Martí i en la pista de l'Arenys, el color de la samarreta que hauria d'esser blau fosc, estaba a punt de convertirse en blau clar/gris ... de tantes suades, rentades i pasat d'un jugador a altre. Es a dir, aprofitabem tot fins que ja no es podia mes. Eren temps en el que els presupostos dels clubs eren alts comparat amb els ingresos.

O aquests xandalls de una tela superfinissima que lluim a l'altre fotografia i que la empresa JU.MA.RI (del Sr. Matamala (a.c.s)) ens regalar. Era com si no et possessis res a sobre, especialment a l'hivern es notaba molt, però a nosaltres ens semblaba una bona prenda esportiva. La cara de fret que posem en Josep Pera i jo, ès significativa (fotografia feta al Pavello Municipal, devant dels vestuaris nostres, a la finestra el cap d'en Joan Porcar que no volia sortir del fret que feia)

1964 - A la pista de la U.D.R. Pineda

2008-01-01T17:36:00.000+01:00

Mireu el marcador (rètol d'una coneguda marca de xocolate de lèpoca), darrera de la cistella..... Local 25 - Visitant 37, va esser un partit molt disputat. Ja es veu en aquesta disputa de la pilota entre en Narcis Margall i en Ramón Molinè, darrera d'ells estic jo i en Joan Porcar (7) en posiciò d'entrar.

Jugadors emblemàtics del Pineda vàren esser els germans Pou. Aqui amb el nº 10 veiem al gran de la saga. I amb els nºs 15 i 13 dos excel.lents jugadors de la U.D.R, en Joan Velasco i en Joan Vila.

I el públic també a "petar" en aquelles matinals a la pista de la Plaça d'Espanya.

Ah si, el partit el vàrem perdre per la mínima en els darrers segons, va esser una llàstima.

Anys mès tard, i per motiu del meu fitjaxe amb la U.D.R Pineda vaig comprobar que aquell pùblic, era molt entès en bàsquet i que hem va obrir el seu escalfor, donant-me estímul per vestir els colors d'una samarreta que fins aquells moments era de un equip considerat .... "enemig" (amb cometes, per descomptat, diriem millor.... de màxima rivalitat)

1960 - Reunions prèvies (Sala La Barretina Vermella)

2008-01-01T15:00:00.000+01:00

Sempre es feia una reunió per donar-nos a conèixer com es presentaba la lliga. Noms dels equips contrincants, horaris d'entrenament ... qui jugaba en els "segons" ... dia d'anar a recollir la samarreta i el pantalòn ... i si es que sobrava algun xandall, a veure a qui li tocaba. Eren temps en el que l'important era jugar.

La fotografia es a la sala de la Barretina Vermella, penso que per la festa major d'hivern (o dic per els abrics que i han damunt de la barana d'aquells recordats "palcos" de la sala de ball al primer pis. Per tant aqui, voldria dir que hauriem passat quelcom eliminatòria previa ja..... o pot esser es per Setmana Santa? ... no recordo.

Per dal i desde l'esquerra: Antonio Ferròn, Martí Aldea (president a.c.s), Cinto Basart i Quim Banet (entrenadors), segona linia: Jaume Gelpí, Jaume Casas (a.c.s), Salvador Salvadò, Jaume Crous, Ray Mallat, Ramòn Turrò i agupits en Francesc Mora (a.c.s), Enric Viusà, Jo mateig, Josep Balmanya i els cosins germans Enric i Jaume Margall

Pavellò "el sot" - El nostre excel.lent public

2008-01-01T14:30:00.000+01:00

Ja os deia en un'altre comentari d'aquell extraordinàri grup d'afeccionats que teniem. Mireu aquesta fotografia, tot-hom ben "quillat", com era de normal en aquell temps en que el diumenge es convertía en un dia molt assenyalat i festiu.

No recordo contra qui jugàvem. Però es una fotografia per el record, i si no ... intenteu trobar a gent coneguda, os sorprendreu. El pavellò Municipal, com sempre ... ple de gom a gom.

Apart de la casualitat de que en la linea del meu cap, una mica en diagonal a l'esquerra es veu al meu pare (la boina i les ulleres fosques el delaten), flanquejat per el Srs. Robert, Sr. Viusà i Sr. Margall (pare de la saga Margall), tots cuatre traspasats, doncs seguint en la linea inclinada ascendent fins arribar a la darrera fila de públic es veu un matrimoni (ell cabell blanc), els meus futurs sogres i al seu costat, la que sería la meva esposa anys més tard i a l'altre banda la meva cunyada amb trenes i ulleres!!!.

I si podeu ampliar la fotografia (cliqueu damunt d'ella), en primera linea per la dreta i sentats, gent important en el mòn de l'esport, mireu ... amb boina Sr. Hernandez (en "torero"), Sr. Mompiò, Sr. Matamala, Sr. Turrò, darrera d'ells Srs. Garcia, Mateu, Itchart, Juli, Piferrer.... i unes senyoretes sentades (sota la xarxa) ... Victoria Homar, Anna Garriga ...... probeu, probeu..... trobareu moltes cares conegudes, que prefereixo os animeu a descubrir.

S.P.R. Malgrat & U.D.R. Pineda (1962)

2007-12-25T21:38:00.000+01:00

Un clàssic d'aquells temps, Malgrat - Pineda .... intentarè "animarla", veureu, la fletxa de color blanc assenyala a un matrimoni omnipresents cada diumenge a gaudir del partit del mig dia de diumenge. Eren els Srs. Ragull (l'abi) i la Sra. Candelària. Ell amb barret, ella asseguda.

El nº 5 ès l'arbitre de l'encontre, el Sr. Puigcerver, anys mès tard, crec, va fer publicitat en TV; recordeu aquell anunci d'una crema per sabates que acababa sortint un cap de bou i la veu deia .... "es búuuufalooooo", doncs crec era ell l'actor de l'esquetx.

Nº 1, en Josep Maset. Un gran base i encertat llençador a mitja distància. Un bon amic.

Nº 2, en Josep Fustè. D'ell dirè sempre que ha estat el millor (o pitjor segons com es miri), jugador que m'ha "marcat" mai. I acabarè dient d'ell que, en la meva etapa en la U.D.R. Pineda (que en properes pàgines os comentarè), el jugador que sempre l'he tingut considerat com un excel.lent company i amic, tant dins de la pista com a fora. En la fotografìa podeu comprovar que ès el meu "marcador" (6).

Nº 3, en Joan Velasco. Un d'aquella saga pinedenca dels germans Velasco en el mòn del bàsquet.
Nº 4, en Joan Vila defensant a pletòric Enric Margall (8), que per cert, l'instantànea recull un dels seus llençaments de "ganxo".

Nº 7, en Francesc Mora (acs) basculant la jugada.

Dos marrecs futures estrelles

2007-12-25T20:43:00.000+01:00

Temporada 1963-64 - Pavellò Municipal (el "sot", d'aci que jo hagi agafat el nom d'aquest bloc com ... elsot.blogspot.com)

La fotografia no tè res d'important tan sols, mireu aquells dos marrecs que estàn darrera nostre i a la dreta de la fotografia ... sabeu qui son? ... pantalons curts, ben arregladets, el mès baig un futur bon jugador per el S.P.R. Malgrat que durant molts anys serà un dels puntals i capità, en Josep Ragull. L'altre (mès alt que en Ragull), un'altre figura futura, pero d'altres vols. Estem parlant del petit de la saga dels Margall, en Josep Mª. Aqui ni tan sols era juvenil del S.P.R. Malgrat. Mès tard formarà part d'aquella sel.lecciò espanyola medalla de plata en les Olimpiadas de Los Angeles

I la foto sòm: d'esquerra a dreta.... Narcis Margall, Jo mateix, Toni Nogueres, Joan Porcar, Josep Pera, Francisco Lamela, Pere Domènech, Joan Serra, Quim Banet (entrenador), Jaume Puig i Eusebi Vázquez.

Les pistes de Manresa (1)

2007-12-24T00:16:00.000+01:00

1963, matí d'un diumenge amb un fret de mil dimonis. Pista del CB. Manresa, si mal no recordo vàrem perdre per molt pocs punts de diferència. Es que a casa d'ells era molt difícil i nosaltres en aquells desplaçaments, teniem d'aixecar-nos molt d'hora per puguer estar avans de les 9h. del matí, hora que jugaba el juvenil, tot seguit o feien els segons equips, per acabar la matinal esportiva (mes o menys passades les 12h), el primers equips.

D'esquerra a dreta i dempeus: amb la pilota jo mateix, Narcis Margall, Jaume Puig, Jaume Crous, Joan J. Garres, Joan Porcar, Joan Riera (de Calella), Pere Domènech i ajupits per l'esquerra Salvador Fontseca, Eusebi Vàzquez (si mal no recordo va esser la seva darrera temporada), Juli Garangou, Quim Banet (considerat en aquells temps i per veus de homes del bàsquet de LligaNacional, com un entrenador fora de lo normal amb uns conèixements molt avançats) i en Francesc Creus

Les pistes de Manresa (2)

2007-12-23T23:55:00.000+01:00

Dues fotografies (quasi idèntiques en quant a la "coreografia"). A la dreta en la pista del CD. Manresa, recordo aquells noms d'excel.lents jugadors.... els Gol, Reig, Fàbregas, germans Riera, Valentí, Colell, Julià, Sau... entre d'altres

La fotografia de l'esquerra es "enganyosa", sembla que hem surti del aro quasi mig braç, no era així, encara que jo tenia un potent salt i arribava sensa dificultat a mig esmatxar la pilota. Per cert en aquesta fotografia, ens oblidàrem a Malgrat la samarreta de color diferent a la habitual (era de color gris ribetejada de vermell), i com que el CD. Manresa anaba tambè de color blau ... tinguerem de jugar amb la "samarreta" sobre del mallot clàsic de l'equip del S.P.R. Malgrat. Així o decidir l'arbitre. Reforçant el salt meu en Narcis Margall i a punt d'intervindre en Francesc Creus.

Altres excel.lents jugadors manresans com Peramiquel, Teixidor, Matamala, Pont..... tambè entre molts d'altres, que no era estrany que a cada temporada cambiesin de "veinat".

Estils no molt "ortodoxes"

2007-12-17T18:32:00.000+01:00

Es clar, feiem el que veiem ... que veiem?... molt de Real Madrid a la pista del Vista Alegre (recordeu que poca TV teniem i sempre era amb els vestits de "blanc", ja sabeu...., despres alguna cosa de bàsquet americà... i... el que bonament "copiàbem" dels nostres idols (Turrò, Vazquez, Bazaga)

Malgrat tot, he d'aclarir que bons mestres tinguerem veient les evolucions d'aquell Madrid europeu de l'epoca. Eren tot un espectacle i nosaltres ens aplegàbem al bar Papi tota la colla a gaudir del partit i prendre nota de moviment, jocs de peus, jugades, contraatacs ... bloqueitjos....

Jo en això de llençar personals no es que fora un gran llançador (ni molt menys), més haviat no tenia "gràcia", fins i tot no tenia l'estil encara definit.

Mireu aqui en el Pavellò del "Sot", foto de la dreta, en un encontre contra l'Hospitalet, com estic llençant desde la linea de personal. Tenia un nom aquesta forma de encistellar..... de "cullera". I a l'esquerra una extensiò de braços ... però... fent un saltironet, es a dir.... rès dintre de les normes de un bon llançament de personal.

Recordant aquells equips amb els que "competiem"

2007-12-17T17:45:00.000+01:00

Aquells inicis dels anys 60, visitem molts indrets esportius. Tots aquells clubs es nodrien de bona voluntad per practicar el bàsquet, de la gent del poble i pocs calers, gran dosi de moral per superar tots els entrebancs que eren llogics en aquells temps ... recordem que molts dels desplaçaments es feien en tren (de vapor encara!!). Anécdotes com la de retrasar la sortida del tren tot esperant que l'amic Ramón Turrò es despertés (vivia al carrer Mallorca) i el tenía "d'agafar" en marxa pel darrer vagò. I que el vestuari era moltes vegades confeccionat per industrials del poble. Aqui mencionaré l'industria del Sr. Matamala (JU.MA.RI)

Unes formacións clàsiques com la del Arenys, amb jugadors que encara els guardem a la memòria Miquel, Ramòn, Punsola, Bachs..... L'Esportiva Matarò (els de la "gàvia"), amb aquell trepidant jugador, l'Alsina... el Bàsquet Samaranch (fundat per l'ex president del Comité Olimpic Joan Antoni Samaranch, per cert està dempeus al costat d'un jugador)... o be el CN Sabadell, ciutat d'on vàren sortir excelent jugadors de categoria nacional, con en Julià.

1958 - Xarxes de la Fàbrica de l'Aigua

2007-12-15T20:41:00.000+01:00

Estem en 1958 (any en que començo "oficialment la meva etapa esportiva). La primera formació de "gala" d'aquells cuatre marrecs que decidirem agafar el bàsquet com a "eina" per situarnos en una societat d'adults de l'época i de gaudir d'un esport que el consideràbem ideal per la nostra preferència.

Les fotografies. a l'esquerra, a mí ja s'hem donava be això de saltar força (encara que la fotografia pot esser enganyosa, en aquell temps, tenia jo 15 anys) i ja tocaba l'aro de ferro de la cistella. Per cert, contempleu quina "singular" xarxa (era de pescadors!!! i de mes de 50 cms. de llarga), el pressupost del club no donaba per anar gastant diners per aquells materials.

Aquella colla érem; per l'esquerra. Martí Robert, Enric Margall (en samarreta, no n'hi habia per a tots), Josep Pera, jo, Salvador Fontseca; ajupits a l'esquerra: Ramòn Malleu, Josep Balmaña, Joan Porcar.

Imatge per l'història: la xemeneia de la fàbrica de l'Aigua, un vallat de fusta als laterals i doble filera de bancs per els afeccionats..... i la pista... de sorra!!! (sensa enporlanar)

Aquells viatges a Manresa

2007-12-15T20:10:00.000+01:00

Els principis de temporada, feiem les reunions a casa del taller de marroquineria de la familia Aldea (entràben per el carrer d'Emili). Entranyable aquella olor a pell, sintetics i coles. Allà ens deien qui serien els clubs amb els quals ens tindriem que enfrontar durant la lliga. Tots estabem esperant que anomessin qualsevulla dels tres clubs que tenia la ciutat de Manresa en la nostre mateixa divisió. Aquells històrics clubs eren el CB. Manresa, La Salle Manresa i el CD. Manresa.

L'il.lusió era motivada que, per aquells temps anar a Manresa era un "excursió" de sortir de matinada, aturarnos a La Tina o el Cisne o tantmateig a els Brucs a esmorçar; es jugaben els tres partits (jovenils, "segons" i "primer" equip). Després era costum un bon passeig per les rambles de la ciutat per acabar en el Miami, restaurant que es trobaba al començament d'abaig de les rambles. En acabar els postres, una petita passejada per la ciutat i retorn cap a Malgrat.

Ah!.. la lliga tenia el seu nom "Trofeo Gonzalo Aguirre", era com una segona divisiò territorial d'aquell temps.

La fotografia: per dalt i dins de l'autocar en Balmaña (amb barret) aixecats sobre els demés l'Enric Margall i jo, en Josep Pera entre nosaltres dos, i dempeus i per l'esquerra: Turrò, F. Fontseca, l'"americano", Garres, Martínez, Porcar, Doménech i Creus, agupits Lamela i Garangou

1964 - L'EQUIP ÉS CONSOLIDA

2007-12-11T19:56:00.000+01:00

Va ésser una bona temporada la del 1964. Els joves ja ens consolidem com a dignes titulars, agafant el relleu dels Ramón Turró, Eusebi Vàzquez, Toni Nogueras, Anton Solà.
Al ja "verd i negre" Enric Margall (acs), quedem els Josep Pera, Joan Porcar, Toni Nogueras, Narcis Margall, jo mateig, que junt a Francesc Creus, Jaume Puig, Salvador Fontseca entre d'altres, fem un equip de molta valúa en aquell campionat.
La fotografia correspon a un desplaçament a la pista del Navàs CB. lloc difícil. A més era una "exursió" complerta..... en aquell temps Navàs quedaba molt lluny de la costa.
La curiositat la veureu darrera de l'Antonio Ferròn (2on. entrenador, dempeu), els dos "trircornis" de la parella de la Guàrdia Civil (omnipresents en tot acte esportiu de l'epoca)
Sòm aquests de esquerra a dreta i per dalt:
Antonio Ferrón, Jaume Puig, Narcis Margall, Joan Dávila, Pere Doménech, Francesc Creus, Joan Porcar, agupits Quim Banet (entrenador), Salvador Fontseca, Josep Pera, Joan Serra (acs), Eusebi Vázquez i Sebastià Ponsa (acs)

Partit contra la SEL.LECCIÒ CATALANA (1962)

2007-12-04T00:16:00.000+01:00

Festa Major de Sant Roc, l'Enric Margall (acs) comença a estar "rondat" per el Joventud de Badalona. El seu "pare esportiu" l'Albert Gasulla ja fa setmanes que ve al nostre pavellò a fer uns entrenaments.

Aquell estiu es contracta la visita de la Sel.leciò Catalana, en un partit nocturn dins dels actes de la Festa Major.

Vàrem perdre l'encontre per 4 o 5 punts (no recordo amb exactitud). El que si, quedar constància fora que .. a Malgrat teniem el concepte del bàsquet en molt bona sintonia tant individualmente com en conjunció d'esquip. Dintre del concert del bàsquet català, erem dels equips a "tenir en compte".

En la foto trobem (per dalt a l'esquerra) Aymerich, Morales, Enric Margall, ¿?, Borras (l'alt), Solé, Sr. Gasulla, Jaume Puig, Jaume Grau, Josep Pera, Joan Porcar, Salvador Fonseca; ajupits a l'esquerra, Vaqué, Gol, Joan, ¿?, Eusebi Vázquez, Martinez, Joan Dávila, Francesc Mora, Jaume Margall.

S.P.R MALGRAT - 1961/62

2007-12-02T19:31:00.000+01:00

Una d'aquelles formacións de l'equip dels "grans" (així s'anomenaba a l'equip titular de l'entitat. després venien els "segons equips", format per excel.lents jogadors que per raons d'estratégia de l'entrenador s'habian d'ubicar en un "segón" equip).

Aqui veiem (dempeus i per l'esquerra) (14) Ramón Turró - (11) Antonio Ferrón - (13) Joan Dávila - (16) Enric Margall - (9) Francesc Mora a.c.s - (ajupits a l'esquerra) (15) Jaume Margall - (4) Antonio Nogueras - al mig, un nanet (Illas) - (12) Raymond Mallat - (6) Eusebi Vázquez.

La foto reflecta detalls curiosos, per exemple, palcos plens de public (tres graons!), rostres coneguts, disortadament traspassats alguns, a l'esquerra Jaume Serra (exbasquista), Ernest Ganges (un gran jugador d'escacs), l'abi Felip Tenas amb la seva gorra caracteristica (peça clau en l'ensenyança de ballar sardanes per a moltes generacions malgratenques).

La pista de joc era de ciment i quant feia calor, relliscaba. La solució?... anar a "can Sicre" i comprar uns terrossos de "pega grega", posar-los sobre un paper de diari i..... trepitxar-los de forma que a la sola de la sabatilla esportiva quedés impregnat aquell polsim. Els peus quedaban quasi enganxats a la pista!!!... perfecte!!!

EL PUBLIC QUE TENIEM CADA DIUMENGE

2007-12-01T11:29:00.000+01:00

La fotografia es prou "edificant". Ens sentirem sempre perfectament envoltats per el calor dels nostres seguidors diumenge darrera diumenge.
Així era la resposta del públic que omplenaba de gom a gom tots els palcos (si, si tenia palcos el Pavelló). Plé a bessar en tot el perímetre.
A la fi de l'encontre, era una passada veura una munió de persones que es diriguien cap al poble (recordeu que el Pavelló estaba edificat en aquell temps, quasi a les "afores") i per acabar la jornada del matí s'acostumava a anar a ver el vermout a La Barretina ... o al Papi ... o a la Cooperativa; un'altre sector d'afeccionats anava al Bar del Liceo. Aquests eren els llocs mès "classics" de trobar-se per rematar la jugada.
Nosaltres acostumaven a anar al Papi..... (era el més "modern")
La fotografía correspon a un Malgrat-Pineda. Per cert, os comento la jugada ... en Pera (punt vermell) inicia la jugada tot baixant la pilota al fondo, en Margall (punt verd) demanaria el pase, si no la rebia me venia a blocar a mi (punt blau), jo entraba tallant-me amb en l'Enric i entraba fins a sota a rebre el passe; cas de que no l'obtingues, feia rotació cap la meva esquerra i era, tot seguit en Margall el que entraba. En Josep Pera li donaba la pilota al mes òptim, i ell basculaba a la defensa. Al rebot sempre ens tocaba anar a l'Enric i a mi.
Vàrem tenir la sort de disfrutar de les técniques que un gran mestre ens ensenyar, en Quim Banet. Van dir d'ell, que tenia el concepte del bàsquet molt adelantat al seu temps.

PAVELLÒ MUNICIPAL ("EL SOT") INUNDAT (1962)

2007-11-30T16:51:00.000+01:00

Corria, crec, l'any 1962, per allà els voltants de final de setembre quant aquells aiguats tan famosos que es vàren denominar el de les "inundacions de Rubi", que a Malgrat també vàren arribar. Diverses parts de la vila quedaren inundades. El pavellò també.

Aqui veieu una instantània en el que es pot "imaginar" la fondària de l'aigua. El personatge que està al fons de la fotografia, està dempeus del primer pis dels palcos que i habia en el pavellò (eren tres pisos) i si recordem l'escaló que i havia desde la pista fins aquell primer pis que era d'uns 60 cms. i li sumen l'aigua que arriba fins dalt de la cuixa del personatge , més o menys 70 cms mes, podem recordar que l'aigua va agafar una fondària de 1'30 mts., es a dir, una veritable piscina.

Tornant del partit del diumenge (un desplaçament a Barcelona), arribant devant del pavelló la nostra colla, es banyar dins d'aquella piscina improvisada.

L'ENRIC MARGALL

2007-11-29T14:35:00.003+01:00

Corrien aquells temps que, potser, el únic "vici" que teniem era .... jugar a bàsquet. Aquella colla d'amics, tant del col.legi com la dels diumenges, coincidirem en trobar-nos be en el Club de bàsquet del poble (abans era la Sociedad Polideportiva y Recreativa Malgrat).

Un dels companys de joc i de colla, fora l'amic Enric Margall i Tauler, traspassat dissortadament l 'any 1985.

Aqui el podeu veure, i jo al costat d'ell, a sobre de la plataforma que havia en el Pavellò Municipal de la Avda. Tarragona. Un diumenge pel matí, despres de haver jugat el partit (no recordo contra qui) i ben "quillats", com era costum en aquells temps.

Aquella plataforma, o pis, ovalat, era on s'instal.laba l'orquestra que amenitzaba els balls de festa major.

Darrera nostre la pista, esfonsada, del Pavellò (recordeu que el mot popular d'aquell pavellò era..... "El sot")

L'Enric va estar amb nosaltres, amb el SPR. Malgrat, des de 1960 fins 1963, que de la mà del Sr. Albert Gasulla, fer el gran salt cap el Joventud de Badalona. Mès tard seríen els seus germans, primer en Narcís i després en Josep Mª els que recaurien a les files del gran equip badalonés, completant, així, la "saga dels Margall".

I a la mà un'altre mostra d'aquelles bosses en les que i cabia tot el nostre bagatge esportiu (aquesta era un enmallat trenat en colors groc i negre, que venia ja desde feia uns quants anys d'altres jogadors)

LA NOSTRA "BOSSA ESPORTIVA"

2007-11-29T14:22:00.000+01:00

El mateix equipatge que es fa servir en el esportista de l'esport del bàsquet, ès el que feiem servir nosaltres (tovallola, xandall complert, xancletes, calçat, muda, flascons del gel per a la dutxa i poca cosa més).

De la mà d'extraordinaris artesans en la manufactura de la pell i a la vegada, gran familia en el mòn basquista de la nostra vila, eren la familia Aldea. D'aquell taller de marroquinaria fore on es gestaren les reunions, "fitjatxes", confecció de les bosses esportives (com la de la fotografia, per cert inagurada en un desplaçament a la pista del clàssic CB Roser de Barcelona, allà al costat de la Plaça Monumental, darrera de l'esglèsia del mateig nom que agafar el club ... una pista en la que no podiem cridar molt fort, perqué al moment sortia de dins de la parròquia el Sr. Rector i increpaba als responsables de ambdòs equips de que manesin bon comportament al jogadors)

I la pregunta ... podeu pensar que i entraba tot aquell bagatge a dintre de la bossa de la foto?

El cas es que, nosaltres la lluiem amb molt de gust, perquè en aquell temps..... era una "cucada"

PISTA DE L'ARENYS CB (i els "segons equips")

2007-11-22T18:35:00.000+01:00

Perqué os doneu conte dels llocs "clàssics" de joc. Un era (per descomptat), la pista de l'Arenys CB. Estaba situada a prop de l'estació de RENFE, devant d'una torre de guaita molt antiga. Els "vestuaris" eran ... dins d'una cuina abandonada!!! ... i la pista era en un pati asfaltat que el feien servir de "sotacobert" per a cotxes. Poques setmanes abans de la nostra visita, va caure una nevada que esfondrà el sostre de guaria als cotxes.

Una formació dels "segons equips" (eren per a jugadors que anaben pujant barrejats amb d'altres que no tenien cabuda en l'equip "titular"). La pista es la de l'Arenys.

(7) M. Robert, (10) J. Puig, (13) J. Dávila, (16) J. Margall, (5) J. Casas (acs), (14) J. Font, (17) R. Mallart, (15) J. Grau

32 ANYS DE VIDA ESPORTIVA (Comentaris i fotografies)

2007-11-22T17:19:00.000+01:00

Un recull de comentaris i fotografies de companys, clubs, gent .... que d'una forma o altre, m'han envoltat en aquests "primers" trenta i tants anys de estar dins de pistes, pabellons ... viatges... statges ... trobades, podent practicar l'esport que sempre m'ha entusiasmat... el basquetball.

No pretenc ni fer història del bàsquet, peró si, deixar constància d'aquells anys viscuts inmers en l'esència de l'esport amateur junt a excel.lents companys i persones, molts dels quals, puc presumir de rebre i donar el sentit de l'amistad.

Per tots ells, els que encara som aqui i per els que desde l'altre borera ens estàn esperant.

Aquesta fotografia, per a mi, és de les més emotives .... eren i son ... la meva colla actual .... encara perdura en el temps aquella amistat. L'Enric i en Miquel ja no estàn entre nosaltres fisicament, peró si emocionalment.

(10) - Miquel Robert (acs), (13) - Joan Dávila, (14) - Salvador Fontseca, (16) - Enric Margall (acs), (5) - Josep Pera

FÀBRICA DE L'AIGUA

2007-03-21T00:02:00.000+01:00

Erem l'equip mes jove de totes les divisions espanyoles de l'epoca.

De la mà d'en Banet (agupit a l'esquerra) l'equip de el F.J. Malgrat (per els mes jovenets, recordeu que per aquells temps, "encara" s'havia de cantar el Viva España (amb "ñ") o resar un parenostre, avans de començar els encontres, i que tot acte esportiu encara estaba regit per el Frente de Juventudes, per tant... F.J)

A dalt i per l'esquerra ... Sebi Vazquez (6), Tony Nogueras (4), Jaume Grau (15), Francesc Mora (9) a.c.s, Joan Dávila (13), Jaume Puig (10), Jaume Casas (5) a.c.s, i agupits al costat d'en Banet en Ray Mallat (12), Jaume Font (14), Juli Aldea (8), Ton Solà (7), Jaume Margall (11), Alejandro Bazaga (17).

Als ja veterans Vazquez, Solá, Aldea, Bazaga, entràvem els Mora, Margall, Dávila, molt ben acompanyats per aquells "Segons equips" amb jugadors com, Font, Grau, Nogueras, Bazaga, Casas, Puig, entre d'altres.

La pista de joc, la recordada pista de terra de la Fàbrica de l'Aigua. Uns vestuaris dignes d'una pelicula de l'epoca amb blanc i negre. Una unica dutxa, aigua freda (naturalment!), un banc de fusta i mitja dotzena de penjadors per roba .... i tot aixó en un espai de 2'5 x 2'5 mts.

Aquell barri de ferro negre, l¡avinguda de plataners amb el colomar al fons i unes palmeres frondoses ens acompanyàven desde el carrer Girona fins trobar la pista de joc. Si era per anar a entrenar, ho feiem entrant per dins de la mateixa fábrica, grans naus desertes unes, altres amb maquinaries i escoltant la fresa que feien les que estaban en marxa amb el personal del torn de nit.

Corria la temporada 1960-61

NO SE, NO SE....

2007-03-20T20:34:00.000+01:00

Woooowwwww...!!
Crec que hem perdere per l'imperícia (caram quina paraulota que no sé si és correcta o no) en el meu afany de deixar per a la "posteritat" (?) del nostre petit mòn de l'esport malgratenc i de la comarca, unes quantes instantànies d'aquells temps. (Enteneu ara el perqué del títol de Remember when? ....recordes quan?....).
Veurem si m'en sortiré.
Excuseu-me d'avans mà.
Ah .. sóc en Joan Dávila i no pretenc res mes que "algún" amable visitador "blogesferista" (mare de Déu com m'embolico), trobi quelcom detall simpàtic en aquests documents gràfics, d'un temps on els esportistes del nostre Malgrat (abans era Malgrat...aixi, pelat), no teniam la càrrega mediàtica de marques, condicionants, presions socials, per practicar el que consideràvem una eina imprescindible en el seu entorn social; deia que, a aquests blogesferistes, els reporti connotacions de les quals en pugin comentar amb els de casa, els companys..... i augmenti l'historia, que, com ja sabeu, la millor forma de fer-la que estigui "viva" ... és el "boca a boca" .. explicant-la, comentant-la ... així sempre perdurarà una mica més en el temps.
Ho probaré, que caram!!
Una encaixada (i disculpeu totes les errades).
Joan